46 “Some girls are bigger than others”

Some girls are bigger than others”                     
(Johnny Marr / Morrissey)
The Smiths
The Queen is dead”
1985


Recordo que els anys recentment posteriors a la mili van ser de veritable confusió. Sense cap dubte les peripècies paramilitars i el règim castrense van alterar algunes neurones i van voltar esvalotades una bona temporada. Alguns cops “se m’acusa” de no explicar res d’aquell any i un mes. És molt típic entre els homes explicar batalletes i proeses. I en hi han de realment divertides (especialment les del Teniente Castillo, que alguns d’aquí el poble que van fer la mili a Lleida van tindre el privilegi de viure-les en primera persona. Algun dia les explicaré aquí)

Però no són els fets de la mili del que vull parlar aquí, sinó de les seves conseqüències. Suposo que en un intent de sortir-me’n de tot aquell enrenou i situació precària, vaig buscar remei, com aquell que amb el ferm propòsit de deixar de fumar, s’agafa als mètodes més inversemblants, vaig cercar respostes en la filosofia. I realment és un camp que et deixa més atordit del que estaves. Per tenir nocions d’aquesta noble disciplina les vaig emprendre amb una “Història de la Filosofia” ben ressenyada. Realment no hi res que et deixi tant confós. En hi ha per començar a fumar. Quan t’endinses en algun filòsof, quedes estorat i et sembla que amb els plantejaments que proposa aquell bon home està carregat de raó. Ve un altre saberut i ho fot potes enlaire, aportant les seves pròpies teories, també raonables (valgui la redundància) i que a la vegada es veuran refutades per unes altres teories i raons. Total, que això sols ho pot superar un debat entre polítics.

Durant la joventut, un cop acabada l’educació bàsica i l’època de l’Institut, el personal es dividia en dos grups. Els que es van quedar al poble i els que se’n van anar a estudiar fora. Realment hi ha un comportament clarament diferencial entre aquests dos especímens. El fet d’anar a fora, estudiar (o no), compartir pis, viure una altra realitat com és la de la ciutat, etc, dona un bagatge que els que ens vam quedar al poble no vam experimentar. Jo vaig poder entreveure una mica de biaix aquest tarannà quan feia alguna escapada a Barcelona sota l’empar del Jaume i la Pilar. El Jaume Benet era (i és) un amic del poble que havia estudiat psicologia (me’n adono que el pobre també va passar lo seu…). Crec que llavors encara no estaven casats però ja feien (una altra de les avantatges) vida marítima (com diu aquell acudit) M’acollien al seu pis, primer a Floridablanca i més tard a Poble sec, com si fos el germà petit. El del carrer Floridablanca (Sant Antoni) era compartit amb el José Luís, un bon amic de facultat del Jaume (psicologia també, el pobre…) Em xocava molt veure com, podies estant tranquil·lament assegut en mig d’una conversa, de sobte podia sortir d’una habitació algú que no sabies ni que hi fos, s’encarés a la nevera i tornés cap a l’habitació refrigeri en mà, sense que ningú s’immutés. El que dèiem, diferents mentalitats…

Va ser llavors que durant uns dies (i aquí enllaço amb l’introducció filosòfica) vaig anar a Barcelona a fer una mena de seminari sobre Nietzsche i la seva teoria de “l’Etern retorn”. Com a ponents hi havia “primeres espases”, com l’Eugeni Trias, l’Antonio Saura o l’Andrés Sánchez Pascual entre altres. El que va aixecar més espectació va ser el Fernando Arrabal, havent-hi un gran revol mediàtic el dia de la seva intervenció. Finalment no va passar res d’extraordinari (decepció general pel qui s’esperaven alguna excentricitat de les seves…)

Un parell d’anys més tard el Jaume i la Pilar es van traslladar a un pis Poble Sec, just al Paral·lel (aquest cop sols) on també m’hi vaig instal·lar a tota pensió algunes vegades. Una anècdota molt sonada va ser quan a mig matí, la Pilar em va deixar al comandament dels fogons. Bé, les instruccions eren clares. Ficar l’olla al foc, amb l’aigua i tot de fato per fer caldo. Quan hagués bullit treure-ho del foc i passar-ho per un colador. Tot va anar bé fins al moment del colador que, en lloc d’abocar el caldo en una altra olla, el vaig aviar aigüera avall, quedant com a entrant, un suculent primer plat de pedrers, carcanades, colls i potes. Aquell dia ens vam quedar sense plat de calent.

I així vaig passar uns quants dies d’aquest procés de recuperació neuronal. Passejos per Barcelona, xerrades i deliberacions sobre “l’Etern retorn” i vida en pis compartit, on escoltava els Lp’s (també compartits) que hi havia per allí. Al pis de Floridablanca, Entre aquests discos (a Floridablanca) el que més recordo és “The Queen is dead”, dels Smiths (és com si aquí hi hagués un grup que es digués “Els Garcia” o “Els Fernández”), grup format a Manchester (Anglaterra) i que va estar en actiu del 1982 al 1987. La veu del Morrissey és inconfusible. Em feia un fart d’escoltar-lo. Tenen una pila de bons temes, molts d’ells força coneguts. He escollit aquest menys conegut on l’afilada pluma de Morrissey (molt valorat per les seves lletres), amb molta ironia i una mica de mala llet ens fa partíceps d’una revelació transcendental i de caire filosòfic, molt escaient amb la “filosofia per a desorientats” de la que hem fet esment en aquesta entrada, i fins i tot amb el que fora el to en general del blog.
Les neurones? S’han quedat com s’han quedat…


“Algunes noies són més gran que altres”

Des de l’època glacial
a la de l’atur
Hi ha una cosa
que em concerneix
ho acabo de descobrir:

Algunes noies són més gran que altres
Algunes noies són més gran que altres
Algunes mares de noies són més grans
que altres mares de noies.

Com Antoni va dir
a Cleòpatra
mentre ell obria
una caixa de cervesa

Oh, et dic:
Algunes noies són més gran que altres
Algunes noies són més gran que altres
Algunes mares de noies són més grans
que altres mares de noies.

Envia’m el coixí, aquell sobre el que somies
Envia’m el coixí, aquell sobre el que somies
I jo t’enviaré el meu.



I com que hem parlat de pisos compartits i tot això, aquesta setmana s’ha produït un fet important dins lo que és la curta vida d’aquest “Àlbum de Cansongs”. L’Enric Valls, que aquestes darreres setmanes hem tingut l’honor i el plaer de comptar periodicament amb els seus comentaris i d’alguna manera hem compartit blog, doncs doncs ara ja té blog propi. Us recomano efusivament que el visiteu i disfruteu de la torrencial escriptura de l’Enric, que combina temes universals i del terme amb un vocabulari molt d’aquí, molt nostre. Brutal!

http://enricvallsdiu.blogspot.com.es/


Anuncis

6 comentaris

  1. Salutacions mestre! Gràcies una vegada més pels teus escrits sempre simpàtics, divertits i en aquesta ocasió també filosòfics i culinaris. L'aventura del “caldo” és digna d'una autèntica “estella Michelin” (servidor també ha fet el ridícul en algunes ocasions a la cuina -que hi farem, és la millor manera d'aprendre-). Pel que fa als Smiths, bon grup i bona peça seleccionada.

    Toni

  2. Hola Jordi.
    Un altre grup imprescindible.
    Ja saps que sempre he de donar la nota discrepant.
    Per mi no és la millor peça del grup, encara que és bona també.
    M'imagino la teva cara quan vas veure fluir el brou fins el forat de l'aigüera…Jeje.
    En el que si estic totalment d'acord és respecte a la lectura dels grans filòsofs…Et queda una cara de pòker que ni et reconeixes en un espill.
    Això si, un estil culinari és tota una filosofia de viure…
    Fins el cap de setmana.

  3. Hola Toni.
    Ja feia dies que t’enyoràvem en aquest blog. Sí, el tema culinari és tot un món. En aquest camp el mètode assaig-error ajuda a fer molts progressos (i a conservar la línia…) Ja veig que The Smiths t’agraden força. Aquest tema no és dels més coneguts però m’agrada aquesta fina ironia britànica que Morrissey sap transmetre. Un bon grup, sens dubte.

    Gràcies pel comentari (i per “l’Estrella Michelin”).

    Jordi

  4. No, si ja deia jo que aquest tema tampoc encaixaria amb les teves preferències. Lo nostre ja és vici… i per molts anys que puguem discrepar.
    Pel que fa al tema culinari, noi, m’he de rendir davant les teves dots en aquest terreny. El teu tortell de Reis va causas sensació…

    Gràcies i fins aviat!

    Jordi

  5. Mal sentats a la cafeteria del TAV (tren d'alta velocitat) de Barcelona a Figueres. Socrates, Aristòtil i Plató, vestits amb espardenyes de la voliana, pantalons de pana negres, faixa vermella, camisa blanca, armilla fosca i la barretina col.locada a manera de trabuc retallat dins la faixa. No s'acaben de decidir per l'esmorzar, només tenen 37 minuts fins a Girona i 53 fins a Figueres, allà descendrien per anar a visitar el museu Dalí. Al final es decideixen per una crema de xampinyons de (Magi) i unes galtes de porc de(La sirena), molt lluny de les receptes preparades a l'Urgell, però amb aquesta velocitat, Fast Food n'és l'eslògan. No m'imagino el cuiner caramelitzant una ceba de Figueres i fent una reducció de vinagre agredolç, per afegir damunt les galtes de porc, just brasejades al foc a terra. Ni que hi hagués una planxa de ferro colat damunt la moqueta, per no boïgar-la, encara no tindries les graelles cremades que el revisor ja t'hauria auspiciat a l'estació de Vilafant de Figueres, fotent-te les graelles pel cap i les galtes, no les de porc, cuites a òsties.
    Al vagó de busines no hi viatja ningú, avui hi ha menys negocis a fer que ahir però més que demà…al vagó vip (vividors i pocasoltes) envoltats d'objectius, flaixos i tablets, hi viatgen entre el president de la Generalitat i algun conseller-a, altres tres il.luminats, a saber: Rajoy, Anna-o Pastor i el nen del rei ,tots tres per inaugurar el trajecte. Arribar a l'estació de Girona, baixar, tallar la cinta, pujar, arribar a l'estació de Vilafant, baixar i tallar la cinta, tornar a pujar i cap a casa s'ha dit. Ja han inaugurat el TAV Barcelona-Girona, passats 20 d'anys d'inaugurar l'AVE Madrid-Sevilla, quina velocitat!
    Sócrates, sacsejant un sucret pel cafè, els diu als seus deixebles Plató i Aristotil:
    -No ús fieu d'aquest sobret que ús ha dut alegrement i sense mirar-vos al ulls aquell servent dúctil, doncs podria molt ben ser, apreciats amics meus, una pòcima a base de cicuta (conium maculatum, verí per excelència en l'època hel.lènica) amb 8gr dels alcaloïdes que porta aquesta herba apiàcia, esdevindrieu en una paràlisi respiratòria i se ús gelaria el cos, començant pels peus i acabant pel cor, i jo hauria de visitar el museu Dalí tot sol i sense ganes.
    Plató li diu que hi ha un antídot a base de suc de llimona i vinagre, per parar el cop i desprès un bon rentat d'estòmag.
    Sócrates demana tres xupitos de l'antídot, per si un cas, i brinda una ofrena al déus, no de l'olimp, que ja li havien portat algun problema anys endarrera, ara se sent més fort, doncs té a les mans l'antidot del verí , la cicuta, que va fer complir la sentència del seu judici, la seva mort. Aristòtil afegeix al brindis unes paraules més, literalment: (Desprès de passar 20 anys a l'escola de Plató)
    Només una cosa pot justificar la monarquia; que la virtut del rei i la seva familia sigui més gran que la virtut de la resta de ciutadans en el seu conjunt .
    Rés més lluny de la realitat.
    Tot el vagó correspon el brindis amb les copes, cafès i donuts aixecats, tots menys tres, en Rajoy, Anna-o Pastor i el nen del rei, algú els ha facturat amb l'ample de via europeu fins a Perpinyà. Està de moda “L'últim tango a París”. Oscars al millor actor i director l'any 1973, ara fà 40 anys, com dues vegades anar i tornar de Madrid a Sevilla. Apa i que els donguin pel cul, el lubricant? podria ben ser el mateix AVE, amb sec, i per després, la cicuta.

  6. Hola Enric. Quina alegria que conservis la clau del pis i en facis us. Com molt bé vas dir aquí ens muntem unes farres… no cali que portessis res. El gèneru (com dirien per allí) i els beuratges que has portat són forts a collons… per si de cas jo també em prendré un cubata d’aquestos de suc de llimona amb vinagre, i a darrera un Almax, per si de cas. La mantequilla la guardarem a la nevera per quan arribi l’ocasió.

    I moltes gràcies per la mira telescòpica! Els Reis m’he la van portar puntualment. El gat però, no apareix per enlloc (em fa patir el punyatero…) Ja vaig demanar al Rei negre si es donava el cas, me la canviarien per algun altre armament més adeqüat a les noves missions en universos paral·les. El tio, molt enrotllat em va dir que cap problema i ja em va parlar d’una escopeta de dos canons d’àngle variable amb la que podies fotre dos trets simultanis en dos universos diferents, tant si són paral·lels com si no. Interessant l’oferta…

    No et perdis la propera festa. Mirarem de penjar la bola…

    Salut!

    Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s