45 “Invisible limits”

Invisible limits”                     
(Franke / Froese / Baumann)
Tangerine Dream
Stratosfear”
1976

Acabem de passar l’any. Ja hem superat gairebé totes les festes de Nadal i tots els excessos culinaris que això suposa. Són dies per passar-los en família, de retrobar-se amb vells amics, de bons desitjos i esperança per l’any nou que acaba de començar. Aquest clima assossegat, junt amb els rostits, torrons, caves i licors fan baixar la guàrdia. El malparit de gat, siamès, lleig i guenyo ha estat elegant en aquest cas i ha respecta la treva que tàcitament, hem establer. Com que no l’he vist ni en pampa ni pols, fins hi tot em fa patir una mica, no fos cas que li hagués passat alguna cosa. Ho deu fer l’esperit nadalenc…

Al despatx hi he penjat unes guirnaldes del sostre i tot just a l’entrar, al costat de la porta, hi he fet el pessebre. Clar que tot plegat és ben estrany si tenim en conte que al costat de fora de la porta hi he penjat un cartell que hi fica “Tancat per vacances”. Però mira, tot sigui per col·locar el bou i la mula (per portar la contraria al Papa), o per veure a través del vidre glaçat de la porta aquella claror intermitent de les llums de colors al fons del fosc passadís.  
He deixat al contestador unes frases amb to desenfadat convidant als possibles clients que s’oblidin aquests dies dels problemes i que en tot cas ja m’hi ficaria en contacte passat aquest lapsus festiu.

M’he abocat a recorre els carrers deslliurat de la necessitat de fixar-me ni pensar en res. A la que he passat per davant del Local poliesportiu he vist que feien activitats per “La Marató de TV3” i en un rampell de solidaritat m’he decidit a treure-hi el cap pagant la voluntat i fent una consumició a la barra.

Hi havia força ambient. Mentre feia una cervesa i malgrat establir alguna que altra conversa de cordialitat amb vells coneguts que no em deixaven estar massa al cas, he pogut entreveure com a l’escenari actuava un paio que ballava acrobàticament imitant, molt bé per cert, al John Mo (hi havia algun il·lús que afirmava que era l’autèntic). Després un nombrós grup de gospel format per gent del poble ha cantat en directe. Des de la distància no n’he pogut reconèixer a cap. I per rematar-ho, quan estava a la barra per demanar una altra cervesa, he sentit aquella vella i entranyable melodia

Vell pescador, que se’n va anar
a viure molt lluny del seu mar,
sentat al sol, d’un vell carrer,
cantava un vell vals mariner

caram, però si semblen els de Pa torrat en persona. Això ja era massa. Vaig començar a sospitar que alguna cosa extranya hi havia a la beguda. He deixat la cervesa intacta a la barra i a l’interlocutor amb la paraula a la boca. He fugit d’allí atordit i confús tot cantant

El mar és bo, el mar és blau,
el mar és calma i és temporal


He vagat pels carrers sense rumb. L’aire fred de la nit del carrer ha estat reparador. Al meu interior el temporal ha anat amainant i les aigües s’han calmat. Els núvols s’han esvaït per donar pas a una idea que treia el cap per l’horitzó i cada cop s’apropava més i més per mostrar-se amb claredat. I si lo que acabava de veure no era cap desvarieig propi de l’edat? Ni cap al·lucinació fruit de l’ingestió d’alguna substància psicotròpica? Ni tants sols un lapsus mental transitori provocat per un nervi encavallat? I si no fos res de tot això? Ans al contrari. I si en realitat es tractés que sense ser-ne conscient, i que d’una manera o altra, no se qui ni com, se m’hagués atorgat, com el que cura de gràcia, certes habilitats o facultats per poder traspassar la barrera del temps i poder anar del present al passat i a l’inrevés, com el que volta per casa? I ves a saber si també cap al futur? Això explicaria moltes coses, com els objectes canviats de lloc (sempre ho fem pagar a la Fita), o les continues pèrdues de la bufanda (i ara la Fita no hi és…)

M’ha vingut un esglai al cos al recordat aquella famosa frase que li va dir l’oncle Ben al seu nebot Peter Parker (l’Spiderman): “Un gran poder comporta una gran responsabil·litat”. No serà que les pesquises mundanes d’aquest món i del dia a dia s’hem queden petites i les meves dots sobrenaturals, per dir-ne d’alguna manera, reclamen més alts designis? Potser podria ingressar a la divisió Fringe? En tot cas, el nou any comença amb bones perspectives. Però fem les coses bé. De moment enllestiré els possibles casos que m’hagin encomanat aquests dies. S’ha de quedar bé amb la clientela. Mai se sap. Ara potser només han de buscar un desaigüe o baixar un gat d’un arbre. Qui sap si en un futur no haurà de fer operacions més importants en algun món paral·lel?

Mentre tornava cap al despatx, encara tararejant allò de

i si Déu vol, petit infant,
un jorn jo hi tornaré,
menjant la pols del vell camí
sempre mirant l’est, mirant al mar,
on vaig passar amb il-lusió, tants anys

i un pensament m’ha vingut al cap: aquest Ben Parker potser era família amb els dels bolígrafs? O potser amb el del vi?

(to be continued…)



A la dècada del 70, la música electrònica va experimentar avanços molt importants. La proliferació d’aparells com el sintetitzador (MiniMoog) i el mellotron, van ajudar a fer-ho possible. En aquest context va néixer l’anomenat rock alemany, moviment musical en que nombrosos grups d’aquell país tenien aquests instruments electrònics com a base de la seva música, més aviat de caire còsmic o ambiental (germen de lo que després derivaria cap a la New Age)
Tangerine Dream és un dels grups més importants del rock alemany, i que va ser fundat l’any 1967 per Edgar Froese, únic membre que ha sobreviscut a les múltiples formacions i a la longeva i prolífica trajectòria d’aquest grup que encara avui en dia està en actiu.
La millor època del grup coincideix amb els treballs que va editar amb Virgin, sent potser “Phaedra”(1974) el seu disc culminant i “Stratosfear” (1976) el seu treball més comercial i el que els hi va donar més popularitat entre el públic en general.
No he trobat a la xarxa cap versió de “Invisible limits” en directe. Encara que sembli estrany i pugui pensar-se que es traca d’una música exclusivament d’estudi, el grup interpretava impecablement els seus temes en viu. Per les característiques dels instruments no sols calien bons músics sinó autèntics inginyers de so.
La música de Tangerine Dream ens transporta lluny, molt lluny, fins a “límits invisibles”.

PD: Anna, si la setmana passada et van saltar les llàgrimes amb l’Alberto Cortez, em temo que aquesta píndola d’avui sigui massa gran i difícil d’empassar i les llàgrimes et saltin per un altre motiu. Així doncs, la meva recomanació és: acluca els ulls, relaxat i disfruta.




           

Anuncis

10 comentaris

  1. Hola Jordi.
    Com va l'any nou?.
    No perds pistonada.
    Ahir m'ho vaig passar molt bé, però em va saber greu per la Tresa, ja que li vam deixar tot el pis empantanegat. Li devem mínim un gintònic.
    El Josep es va recuperar una mica durant el trajecte de tornada. Espero que avui es trobi millor…
    A mi m'agrada aquest tipus de música, tot i que no es un dels meus grups preferits.
    No recordo el playlist de l'spotify que em vas dir al sopar d'ahir. Suposo que es culpa del meu estat…
    Una abraçada molt forta a casa i fins aviat.

  2. L’autor ha eliminat aquest comentari.

  3. L'Enric Vall diu…

    1a part

    Estic de preparatius per cel·lebrar el nou any, tindrem familia, uns encenalls de bon pernil, per poder obrir, amb l'excusa i a decidir un reserva de Costers del Segre, guardat de llum, en un racó del celler, un celler d'escales altes i molt fosc, impossible d'arribar-hi sense un master de braille. Amb la pota negra del pernil ben apretada, entre dos fustes enssamblades amb una rosca bisenfí d'inoxidable i el nas del pernill clavat en una burxa. Tinc el ganivet del pernil ben esmolat, avui passava la derbi de l'esmolador (fiuuuuuuittttt!, fiuuuuuuuitttt!) feia sonar aquell tros de planxa entre les mans, demà segur que plou. Li he fet repassar tots el tallants de casa, des del “turmix”,  la picadora “Moulinex”, les gillettes d'un sol ús, fins i tot  les pales del rotovato. Començo a tocar el violí, amb decissió, allegro, la falta de solfeig i una mala nota de la partitura, em fà passar el tallant per damunt el canell obrint-lo semblant una magrana, com aixecant un astellador de reg, en surt un canal de sang a borbolls. Arravato el ganivet, al mateix temps que  m'agafo el canell i amb el mateix drap del pernil m'hi enrosco un torniquet. Al terra un toll de sang, damunt l'encimera un toll de sang, el drap xop de sang, el sostre estucat de sang, em giro per buscar qui sap que? potser les claus del cotxe? i em veig la finestra infestada de cares deformades, zombis que volen entrar, amb els narius i els palmells de les mans emplastats al vidre, embugonant-lo i morrejant-lo com si fós un enorme Sant Onoré motejat de sang. Prenc les claus del cotxe amb les dues mans juntes, corro semblant un emmanillat fugitiu de la justícia, em toquen els peus al cul. A l'obrir la porta seccional del garatge, parteixo sisallant amb dos trossos, cossos i cames d'un parell d'energuments emparrats,que provaven d'entrar. La porta corredissa de la valla n'esclafa un altre, fent-li treure tota la budellada per la boca i demés orificis de la cara, acaba esclatant-li el cervell per damunt del cap, semblant una boca d'incendis descontrolada. Dos que es disputen els plàstics del motor de la porta corredissa, rosegant els cables s'emporten una descàrrega elèctrica, amb corrent contínua, que els deixa negres i esparracats, amb els cabells fumejant i treient saliveres verdes per la boca. Enredo el canell, el drap i el canvi de marxes, tot en un, això si que és un braçalet tot inclòs i no els dels viatges de nuvis, avui sortirà la lluna i no serà pas de mel. La marxa endarrera rasca comptant les dents dels pinyos del canvi, surto derrapant deixo els alambres de les rodes marcats al terra, el cotxe fà un parell de sustracs, estic passant per damunt de dos cossos més que ja s'estaven cruspint als propis companys de la porta. Aixeco el cap mirant a través de la finestra panoràmica del sostre del cotxe, veig caure un altre cos semblant un albatros, deu ser el seu primer vol, doncs es menja en l'aterratge tot el vidre, veig a càmara lenta com s'esclafa tota la mandíbula,seguit de tot el crani i el cos retruca esparramant-se, queda enganxat al sostre amb els propis líquits viscosos que fan de ventosa contra el vidre. El cd sona a tot drap escopint: Angel of death de Slayer…pel retrovisor deixo escampats cossos i extremitats, encara votant al terra com cues d'esqueixarrobes, amb comvulsions fumejants.
     

  4. … i l'Enric Valls continua dient…

    2a part

    Devoro els quilòmetres fins al c.a.p, a cops de volant i mocadors vermells de sang per la finestra, autoestopistes autoatropellats, esquarterant lladres legals amb radars, camions cisterna estisorats vessant gasolina i encenent l'asfalt. Canvío de lloc els senyals de transit a cops de para-xocs, gats negres esquinçats i tenyits d'un quitrà granatós, tot son discontínues, el voral desapareix i amb ell, bicicistes depilats i sense bicicleta, mini cotxes sense carnet, bosses de compra, plenes de raïm i cotillons escampades per terra, vola el confeti, guirnaldes i ulleres de plàstic, sogres espantades i collarets hawaians de clima continental, les perruques ja porten el cap inclòs, guillotinats en l'últim avançament per la dreta amb ressalts que fan saltar xispes dels baixos, també del cotxe. Acabo amb el cotxe estimbat contra el quiosc, ja tancat i encés, que hi ha a l'entrada del c.a.p, revistes caducades i enceses, esventades rodant per terra semblant botxes en un duel de western.
    El quiosquer fuig encés de foc, amb els braços agafant-se el cap, és llença rodant per terra, la roda del darrera d'un tractor l'engull com si portés unes cadenes per la neu, després d'unes quantes voltes descontrapesades la roda l'escup com un xiclet i queda engantxat a l'asfalt, encara fumeja amb petites flames que revifent amb l'arribada, rodant, d'una revista de premsa rosa encesa.
    Entro directe cap a recepció amb el braçalet tot inclòs, canell, drap del pernil i canvi de marxes, no hi ha ningú, miro a banda i banda, davant i darrera, dalt i baix, dono tombs sobre mi mateix, tinc el compta voltes a 200es pulssacions. Giro cua cap a la sala d'espera, tampoc hi veig ningú, butaques, cadires i lliteres buides, no hi ha rastre viu. La porta de l'ascensor sobre i es tanca sola, una vegada darrera l'altra, la llum florescent fà pampallugues, visito totes les sales d'espera, estan totes buides, els ordinadors encesos i amb salvapantalles de fotografies deformades, les impressores escupent fulls en blanc sense parar, les pantalles florescents per radiografies estan plenes d'ossos trencats, son ossos d'animals maltractats. Crido!…, torno a cridar!…, la veu ressona i es pert escales amunt, la segueixo fins al segon pis, crido!…, torno a cridar!…, la veu ressona i és pert sentada a la sala d'espera. Em desespero, escales avall i passadís, passo per davant d'un arbre de Nadal infestat de llums víriques i amb xeringues de metadona usades penjades com a guirnaldes, entro a la sala d'urgències, la porta està entreoberta, es fà un silenci sepulcral, damunt una llitera em trobo al Padrino, amb multiples ferides de bala, està conectat a un munt de màquines i tubs, no hi ha ningú, cap infermera, cap metge, cap segurata… Penso… movent el cap amb negatiu, soc al c.a.p… esclar, cap, cap, cap….  unes passes s'apropen cada vegada son més a prop, potser van armats!

  5. …i l'Enric Valls encara continua dient més i més i més (com diria el Puyal)

    3a part

    El Marlon Brando m'està fotent un bon sorguit, m'amenaça amb la seva veu enrrogallada: si no t'estàs quiet, entrarà en Luca Brasi, i no precisament vestit d'infermera. La llum és intermitent, va i vé, el xute d'un genèric de morfina no hi ha ajuda gaire, a fora se sent remostrer de sirenes, cada vegada noto més l'agulla, noto la punxada i com passa l'agulla i el fil, tensa fort estirant la pell del canell amunt, un punt darrera l'altre, no puc mirar, ha marxat la llum i tinc la gola seca. A paupentes amb la mà bona, agafo el que sembla una recipient de vidre, semblant una botella, l'agafo pel broc, ja és meva, de cop torna la llum pampalluguejant, a les mans tinc un Brú de Verdú…cony de celler d'escales altes i molt fosc, una altra vegada m'he fotut escales avall, no se quanta estona porto inconscient, a la mà hi porto el broc d'una botella trencada, les mans i els canells amerats de ví. Sento que em crident, mig ajegut, miro cap dalt i veig tot de cares deformades, son els parents o zombis que volen baixar?… la pròxima vegada baixaré amb un frontal lluminós, embenat amb cinta americana a la front. Baixent a l'estampida escales avall, crido! la veu ressona i és pert en la foscor del celler, torno a cridar! estic perdut, envoltat de zombis que tenen set de sang, i molta, per sort no volen la meva, sino la del celler d'escales altes i  molt fosc.
    Avui cel.lebrem l'any nou i fotrem una escabetxina, la carn la devorarem poc feta i el ví brollarà com sortit d'un astellador, no se si estic envoltat de zombis o de la família? …al cap i a la fí tots som immortals!

  6. Noi, avui t’has lluit. Brutal!!! He disfrutat moltíssim. La teva peripècia al celler és digna per un guió de tota una superproducció de Hollywood.
    Ja veig que d’aquí a endavant, en aquest blog, en lloc de dormir tu al sofà t’hauré de fer puesto al llit i dormir junts. Serà com un matrimoni de conveniència. Ens haurem de refiar un de l’atre. Tu de que no se m’encavalli cap nervi i jo que no arropleguis el ganivet del pernil després de caure per les escales del celler…

    Gràcies i felicitats pel “comentari”.

    Una abraçada

    Jordi

  7. L’autor ha eliminat aquest comentari.

  8. Hola Manel.
    Vaig pensar que aquesta entrada al blog t’agradaria. Tangerine Dream pertany a lo que jo en dic “els electricistes”. Ja se però que a tu, d’aquest ram et van més els “Tecnos” (pianistes d’un sol dit, en dic jo…) Un altre cop veig que discrepem i ens les anem foten tot disfrutant de la bona música. Està bé això…

    Una abraçada

    Jordi

  9. Pobre detectiu……. Alguna cosa li ha passat aquest Nadal.
    Diu que lo que acabava de veure al poliesportiu no era cap desvarieig propi de l’edat, ni tampoc un lapsus mental transitori provocat per un nervi encavallat.
    Molt bona! aquesta relació entre nervis encavallats i lapsus mentals!!!!
    Ai, pobre detectiu! Que jo sàpiga, els encavallaments de nervis són més propis de la cama que del cervell. I són propis també de gent de poble. A ciutat no saben ni el que són; ells parlen de “calambres” i és queden tan amples.
    Avui veig un detectiu una mica “cregudet” amb la història de que creu que algú li ha atorgat poders per traspassar la barrera del temps. Va home va! Si ni tan sols se n'havia adonat que el Jordi havia repetit el nº 44 en la llista del blog. Ara el Jordi ja ho ha corregit lo del nº posant-li el 45 que pertoca (el Jordi sí que se n'ha adonat o algú li ho ha dit).
    Pel que diu el nostre amic detectiu, sembla que aspira a fer operacions més importants en algun món paral·lel. Ja tremolo amb lo que ens espera. Preguem per que aquest blog ho pugui aguantar sense esquinçar-se (o més ben dit “penjar-se” en el món informàtic).
    Pobre detectiu……. Alguna cosa li ha passat o el TANGERINE DREAM no se l'hi ha posat bé en el cervell i l'hi ha col·lapssat.

    Us desitjo a tots els lectors del blog, un BON ANY 2014!!!
    Ramon
    PD: el 2013 passem-lo solidàriament de la millor manera que poguem.

  10. Hola Ramon.
    Ja se que hi ha molta amistat i que tens amb gran consideració al Jordi (és el detectiu qui parla…) però no cal que vaguis afegint i esborrant comentaris per fer pujar l’estadística del blog.
    (aprofito aquesta estona que es mira el partit de la Selecció Catalana…)
    En quan a la confusió del 44… que sàpigues que vaig ser jo qui se’n va adonar. Els nervis encavallats (o calambres, com vulguis) són més propis del Jordi que no pas meus. El que passa és que, com és ell que escriu, i a més o fa amb nocturnitat i alevosía (sinó fixat amb els horaris) aprofita per tergiversar les històries i les explicar a la seva manera… ostres, que em sembla que s’acaba el partit…
    Abans de que m’esborri el missatge faig…
    “publica”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s