42 “Cosmic Concerto. Life is people”

42
Cosmic Concerto. Life is people
(Bill Fay)
Bill Fay
Life is people”
2012

Anem a Aguilar de Segarra, al Bages, terra de pessebres vivents. Tenim un sopar en ple advent de Nadal. Tot està primorosament col·locat. El camí, els arbres, la casa. A fora sols hi faltaria enfarinar-lo una mica. Es veu que no lliga però, amb el lleuger aire fred que bufa (fixeu-vos quins detalls…)
Dins, en un espai diàfan, tot està al seu lloc. Els mobles, els prestatges, les peces de porcellana. Miralls, plantes, el cavall de cartró. Està ple d’autèntiques filigranes d’orfebre. A la taula, parada amb gust exquisit, no hi falta detall. Un pom de vesc presideix cada plat, desitjant bona sort. Sols falta col·locar-hi les figures al voltant de la taula, assegudes amb la simetria perfecta dels escacs. Les nostres rèpliques van fent la seva a l’altre costat de mirall. En aquest cantó de mirall, a un costat de taula, la Glòria, periodista de vocació primerenca, doncs ja de ben petita llegia el diari d’embolicar l’entrepà. Està flanquejada pel Josep M. Oliva, mentor d’aquest blog i gran conversador. I pel Pere Alié, home de poques paraules però que si no hi fos es produiria un silenci atronador. A l’altre costat (de taula), la Teresa, nexe d’unió dels que som allí, a una banda el Manel que, observador com és, aviat se’n adona que està en “territori amic”. I jo a l’altra banda. A l’un cap de taula, la Neus, mestra i mestressa de la casa, artífex de tot aquell bé de Déu. i I a l’altre, el Francesc Comellas, mestre també, i dels clàssics (amb el millor sentit del terme), que fa amics sense voler. A la pissarra hi ha escrit amb guix, blanc sobre verd, el menú d’avui.

Van discorrent aliments i viandes, olors, colors i sabors, líquids i xarops, al compàs del rellotge de paret (tic) que lentament va marcant el transcurs del temps (tac). Es van succeint les converses i les bromes. Es parla de receptes, de diaques i preveres, de pobres a taula, de Florència, de periodisme i impressions, de principis i conviccions, d’educació i esforç, de les cinc del matí (es veu que aquí, al Bages, s’aixequen ben d’hora, ben d’hora). Del nen Jesús dins una capsa de cartró. De respecte i de fum. A fora una família de porcs senglars truca a la porta. De tant en tant, i per torns, un o altre (al “dispensat”) fa de caganer. Dono una volta per l’estança. A cada racó s’hi pot badar. En un espai ocult de l’habitacle hi ha una finestra secreta que et permet l’accés a una altra galàxia. Els del mirall van fent.

Havent sopat retornem cap a casa. A fora tot està al seu lloc. Encara bufa el vent. He entès que el detall de l’enfarinat no era pas per deixadesa sinó per convicció. En un acte discret però solemne, el Josep M. m’ha donat un sobre (conté un petit tresor secret) i he notat al tacte, en mig del vent gelat, l’escalfor de la veritable amistat.

Avui, de bon matí, el record d’aquest sopar d’advent m’ha desvetllat. He imaginat a la Neus i al Francesc sense mandra com anaven endreçant tot dins de capses amb encenalls. Plegaran la casa com aquells contes desplegables. Tot quedarà meticulosament guardat i endreçat fins una altra ocasió. No és un restaurant (però ho podria ser), és una casa particular (amb el sentit menys urbanístic i més benèvol del terme). Si passeu per allí, aneu-hi. Hi trobareu uns amics.



Bill Fay (1943) és un cantant, pianista i compositor anglès. Als anys 1970 i 1971 va editar un parell de Lp’s que van passar desapercebuts per la major part dels aficionats. Autor de tall dylanià, edita després de 30 anys de silenci aquest nou disc “Life is people”, títol extret de “la vida és la gent”, frase que repetia el pare de Bill per vacances observant des d’una terrassa el passeig marítim. Aquesta peça, amb un cert aire místic i existencial, es força adequada per acompanyar aquesta mena de “miracle” que descric a l’escrit d’avui.


“Concert còsmic. La vida és la gent”
Hi ha miracles,
En els llocs més estranys
Hi ha miracles,
Allà on vagis
Veig pares,
Sostenint la mà d’un nen petit
Veig les mares,
Sostenint la mà d’un nen petit
Veig arbres, arbres,
Bufant en el vent
Veig llavors,
En ser sembrada pel vent
És un concert còsmic, i em remou l’ànima
Veig àvies,
Bufant petons en un cotxet de nen
Veig als avis,
Gratar-se el cap amb sorpresa
És un concert còsmic, i em remou l’ànima
És un concert còsmic, i em remou l’ànima
Igual que el meu vell pare va dir:
La vida és la gent, la vida és la gent
A l’espai d’un rostre humà,
Hi ha infinites variacions
És un concert còsmic, i em remou l’ànima
És un concert còsmic, i em remou l’ànima
Igual que el meu vell pare va dir:
La vida és la gent, la vida és la gent
A l’espai d’un rostre humà,
Hi ha infinites variacions
La vida és la gent, la vida és la gent, la vida és la gent
La vida és la gent, la vida és la gent, la vida és la gent
La vida és la gent



Anuncis

2 comentaris

  1. En aquest advent de Nadal l'Enric Valls ens obsequia amb un escrit dels seus, tant imaginatiu i brillant com de costum.
    Moltes gràcies Enric. Amb el teu ajut segur que “esquerem” aquest blog…

    Una abraçada

    Jordi

    Aquí va l'escrit…

    És temps d'Advent, temps d'espera i reflexió, però també pot ser temps “d'adventures”.

    Dos turons ben coneguts dins el món de l'alpinisme i entre els catorze vuitmils, tenen els dos cims més ràpits d'atacar, coneguts com: el “Telégrafo” i el “Michelín”. Estan dins el mateix sistema muntanyós, i comparteixen el camp base. El camp base és una esplanada d'ametllers entre ribes a diferents nivells, molt ben comunicats per carretera, la N-II en el seu punt quilomètric 509, hi passa a 100m. Per això algun il.luminat hi va fer muntar el cony de ninot dels pneumàtics blancs, amb el dit aixecat, que no saps si fa autostop o et salva la vida com els Caesars de Roma als gladiadors vencedors.

    Enfilats dalt de tot del “Michelín”, ninot famós per està enroscat de pneumàtics, ho potser son donuts de sucre llustre, perque de pneumatics amb la rodadura de color blanc no n'hi ha. Com a molt portaven una franja blanca al perfil, com algun dels Cadillacs de l'Alcapone, amb tots els seients plens de Thomsons, repartin confeti de plom pels carrers de Chicago. Ens hem enfilat fins d'alt de tot , per la part del darrera hi ha una estructura molt alta, de ferro i amb la forma de peu d´un marc portafotos. El ninot balla com un tossut, agafats com piparres al coll d'un galgo, el vent ens talla la cara, els ulls ens ploren i el nas ens raja, estem cara a cara amb el “Michelin”, el seu dit polze, té la mida del meu cos, però de lluny, mentres veniem pedalant les bicicletes, entreguardant amb el dit polze aixecat, el seu cos, tenia la mida del meu dit. Desde l'alçada les bicicletes son molt petites i estan esbarriades per terra, com joguines de Famobil. Veiem no gens lluny, com passent els camions escopint fums grisos, una gama de grisos, que segons els quilòmetres que porti el motor i el pes del peu del camioner, en marcaran la tonalitat. De cop, uns quants autocars per carrossar, sense sostre, els conductors semblen aviadors, porten ulleres, gorro i guants de cuir, i una bufanda qu'els balla per davant dels nassos, semblen sortits de la pel.lícula; Mad-Max, al costat de l'emmascarat Mel Gibson, hi ha la guia turística, dreta i parlant pel micro, em sembla que és la Tina Turner. Desfila un comboi militar de l'exercit de terra amb les matrícules (ET), potser van de Masniobres, un comboi que mai s'acaba, a veure si fan cas a les matrícules i se'n van a l'espai ExtraTerrestre, flotant en l'univers, un darrera l'altre, envasats al buit junt amb la merda espacial, quant disparin els projectils des dels canons, semblarant taps de suro lligats amb fil d'empalomar. Tanquem els ulls, encara molls, dels cops de vent, sentim els roncs dels motors, uns és perden i s´allunyen mentres és creüent amb els que s´apropen, com una mala mar, amb onades gegants de sons i roncs. Adventures de vacances nadalenques amb bicicleta.

    A la falda del “Michelin” entre els ametllers ens esperen les ribes més ombrívoles i humides, allà, s'hi amaga la millor de les molses. Els localitzadors de pel.lícules ho saben bé. La molsa que hi ha damunt la cabana del Bilbo Bolson al Senyor dels anells, és de la falda del “Michelín”, desprès de tants anys encara és verda ara, només cal tornar a veure la pel.lícula, per comprovar-ho. Passo la mà poc a poc per sota la molsa, trenco les petites arrels que la lliguent amb la terra humida i argilosa, la vaig tallant donant-li el tomb, és una bona placa. L'aixeco amb les dues mans, com si fós una ofrena als déus, de fet li regalaré al primogènit, al fill de déu, guarnint el seu pessebre com cada any, amb bou i mula, a veure si l'esquerem d´una vegada. Ja fa dos mil.lenis, és temps d'advent, és temps d´espera.

  2. Hola Mr Cansongs! Que bonita descripción familiar de la mesa de Navidad y bonito poema.
    Me recuerda a épocas de mí infancia, en donde en casa se festejaban las cenas de Navidad y Año Juevo, celebrando en año nuevo los cumpleaños de mi Padre y de mi hermana mayor. Recuerdo largas mesas en un espacio reducido, en donde cada pariente colaboraba con provisión y el asador funcionaba, como tantas veces, como un lugar en donde se elaboraban delicias. La casa llena de música, luces, barullo de mis parientes y la inconfundible calidez familiar hacía de esas fdchas memorables. Gracias por este recuerdo tan grato! Saludines ☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s