41 “The Rip”

The Rip
(Geoff Barrow / Beth Gibbons / Adrian Utley)
Portishead
Third”
2008

“Quan un ha de ser de mort
tot sol se’n hi va”

El fet que em disposo a relatar va ser tant rocambolesc que en aquella en que va passar, als anys 50, (“va sortir al diari i tot”) segur que va ser tema de conversa per la gent del poble durant molt de temps. En aquestes alçades, i vist tot el que s’ha dit en aquest blog, en que s’han barrejat records i invencions, memòria i desmemòria, posicionaments i impostures, fets fidedignes i engaltades pel broc gros, demanar credibil·litat és agosarat. Aquest cop crec que per molta salsa que hi afegeixi, serà difícil apropar-se a la magnitud de la tragèdia.

Tinc la sort de poder contar amb el testimoni de primera mà, el de la meva mare, l’Angelina, que sent molt jove, en va ser protagonista. Durant el transcurs d’aquell calorós estiu, de llargues jornades de batre i nits de tertúlies i passejades, es va veure trasbalsat per una tràgic succés. Un noia jove, de vint anys mal contats, es va morir de sobte. A la meva mare aquest fet la va colpir. El dia abans l’havia vist anar amunt i avall del passeig i ara, poques hores després, era morta. I tant jove, “quin greu…”.

“Mai a la vida havia anat a veure un mort”, diu l’Angelina, però l’escepcionalitat del cas la va dur aquella nit a la casa de la difunta. L’entrada i les escales estaven atestades. Formaven una currua de gent fins a dalt del menjador, també ple, i l’habitació, molt petita, plena també, on estava el fèretre. A dalt, passaven el rosari que, com si fos “la ola” del futbol, baixava per les escales, passava per l’entrada i arribava al carrer. L’ascenció al cadafal va ser tortuosa.

De mals de tota mena
     Deslliureu-nos Trinitat Santísssima

Als baixos, al costat de l’entrada hi havia l’estable. Una mula rosegava uns brins de palla mentre parava l’orella a tota aquella remor

A nosaltres pecadors
     Feu-nos la gràcia, Senyor
Sota el sostre de l’estable, entre biga i revoltó, dins la foscor s’hi podia divisar petits punts de llum provinents dels ullets de les orenetes que aclofades dins el niu miraven expectants. Entre misteri i misteri, l’Angelina s’obria pas lentament i s’anava enfilant escales amunt.       

De tota mena de pecats
De vostres ires i càstigs
De mort sobtada i en mala hora
Dels paranys de l’esperit maligne

Quan era a mitja escala es va fixar que a la paret “hi havia una senyora esquerda”. Per un moment va tindre un mal pensament… “ves que penso ara!”, i va continuar cap amunt.

Kyrie, eléison. Kyrie, eléison
Christe, eléison. Christe, eléison

Arriba a dalt al menjador. El capellà, enfilall de boles en mà, voltat de ploraires vestides de dol, li donaven a les lletanies. Per fi arriba a l’habitació. Es va ficar al costat del llit. Algú volia passar entre ella i la paret i era tant estret que va haver d’empènyer cap endarrera per no tocar la noia morta. Al seu costat s’hi va ficar l’Antonia, una nena molt joveneta, (“ves què hi feia allà?”). Es va fixar amb les mans, amb unes taques estranyes (“un atac de cor, diuen…”)

Sancta María. Ora pro nobis
Sancta Dei Génetrix. Ora pro nobis

“Igual que m’hi hagués portat el dimoni”, de sobte “vaig notar els peus buits, que tiraven avall”. Estava tant atapeït aquell menjador… Entre la morta, els vius, verges, àngels, arcàngels i tots els sants invocats, el trebol no va poder aguantar (aquella esquerda…) i es va desplomar en pes.

Salus infirmórum. Ora pro nobis
Refúgium peccatórum. Ora pro
                                                       no
                                                          bis
                                                            is
                                                            is
                                                              s
                                                             s
                                                             s

Bigues i revoltons van espetegar. El fils de la llum es van esquinçar i tot va quedar a les fosques en mig d’un gran terrabestall. Tots van fer cap avall barrejats amb la runa: l’Antonia i l’Angelina, el llit amb la morta, el capellà i les boles, les ploraires, les verges, els àngels, els arcàngels i tots els sants. Ah, i la mula (aquella part de trebol no es va ensorrar), que es veu que era de bona pasta (o sorda…) i encara rosegava tant tranquil·la. Es veu (bé, de fet no s’hi veia ni per renegar, com deia aquell) que es va enfondrar la part central del trebol, com un gran cràter, i les parts properes a les parets van aguantar. Alguns es van quedar allí, si caic o no caic. Les orenetes voletejaven d’aquí cap allà desconcertades.

A baix, l’Angelina va anar per sortir però tenia el peu atrapat, “m’agafava la morta (el llit). Si s’hi arriba a veure em moro. Tenia 
la morta a un pam!”. Es notava com li queien gotes de la front, “s’han degut rebentar les canyeries”. Resulta que s’havia fet un trau a la cella (“encara es veu ara”) i les gotes eren de sang. “Jo anava negra (es devia morir lo padrí o la padrina) i la sang no se’m veia, que sinó, surto tota ensangrentada”. Es va abraçar amb força a l’Antonia i li deia “calla i resa, que aquí ens morirem (ves quin consol li donava…). S’havia de resar ˝Jo pecadora˝, però jo deia ˝De vos salve, Reina i Mare. De vos salve, Reina i Mare…˝, i d’aquí no en sortia”.

De sobte s’obre una porta i un rajos de llum revelen la gran polseguera que hi regna. A la porta s’hi enmarca una figura alta i esvelta (recorda la famosa escena que obra i tanca “Centaures del desert” (1956), la magnífica pel·lícula de John Ford) Amb els braços oberts “com si fos Nostre Senyor”, deia:
– Fillets meus, no patiu, que us salvarem a tots.

A l’Angelina la van estirar i com tenia el peu atrapat no hi havia forma que seguís. Finalment el llit va cedir. Aquell peu “menys trencàs va fer de tot. Del turmell en avall va quedar tot negre una bona temporada”.

Ambulàncies, civils, bombers, gent (“- Ja n’hi havia de bombers? – No ho se”), un enrenou de por. “A l’Antonia ja no la vaig veure més”. Després vindria l’episodi dels dos bessons que agafen a la meva mare per banda, del Sr. Salvador (lo de la vitamina C…) amb les grapes. El Dr. Domingo a l’hospital, etc. Ara m’allargaria massa i això ja ho explicaré en una altra ocasió. El cas és que després d’aquest fet mai més es va passar el rosari a les cases. Hi anava massa gent i pesaven massa.

Per acabar, una petita pregària. Ja que tots hem de marxar, fem-ho de forma assossegada i en rigorós ordre d’aparició.
Ah, i sense enfondraments.

Amén

Els supervivents, dies més tard, a la sortida de l’hospital

Portishead és una banda britànica de Trip Hop, que agafa el nom de la localitat natal de Geoff Barrow, un dels seus membres, situada a 15 Km. de Bristol, ciutat bresol del Trip hop. ”Third”, el seu tercer i fins al moment darrer disc en estudi,  el grup continua desenvolupant el seu estil. Com moltes altres bandes, defugen del terme Trip hop al·legant que és una mera invenció mediàtica per catalogar la seva música inclassificable.
M’ha costat triar una cançó per il·lustrar el tema d’aquesta entrada. He triat “The Rip”, que en qualsevol cas, és un gran tema.
A les habituals versions en estudi i una en directe, n’hi afeguim una tercera de “casolana” tocada pel Thom Yorke i el Jonny Greenwood, de Radiohead. Com diu un comentari penjat porahi… “no cal anar ben pentinat per fer bona música…” 

La traducció, maquíssima, a càrreg del Daniel Giribet, el nostre traductor preferit…

“El trencament”

Tal com entra per la porta, alta i perfumada
Dubtant un cop més
I tal com m’ho poso a l’esquena i amb l’amargor que sentia
M’adono que l’amor flueix

Cavalls blancs salvatges, se m’emportaran
I la tendresa que sentia
S’emportarà la foscor
Els seguiré?

A través de la glòria de la vida m’escamparé per terra
Decebut i adolorit
I en els meus pensaments he sagnat pels misteris que m’han dit
Una altra mentida més

Cavalls blancs salvatges, se m’emportaran
I la tendresa que sentia
S’emportarà la foscor
Els seguiré?

Cavalls blancs salvatges, se m’emportaran
I la tendresa que sentia
S’emportarà la foscor
Els seguiré?




Anuncis

7 comentaris

  1. Salutacions Jordi,

    Molt bona peça musical i, com sempre, molt bon text. La meva mare que és de la Figuerosa també en alguna ocasió m’havia explicat aquesta feta que encara recorda. (Entenc però que la teva mare va tornar a nàixer i, la mula, al•lucinar!)

    Una abraçada!!

    Toni

  2. Caram Toni, ja veig que aquest fet va tindre repercussió comarcal i més enllà i tot. L’expressió que fas anar “va tornar a nàixer” no podia ser més encertada. Per lo de la mula… crec que no hi ha paraules per descriure lo que va experimentar aquella pobra bèstia. Un tràgic tràngol per no oblidar ni humans ni animals.

    Una abraçada

    Jordi

  3. L’autor ha eliminat aquest comentari.

  4. Drets damunt la gespa del Trinity Church, l´últim cementeri actiu de Manhatam. Amunt per unes escales de fusta encastades a la gespa, simulant sinuosament el meandre d´un riu que ha arribat a la seva fí. Davant una fossa comú amb forma de 8. Marques de llàgrimes mal secades als ulls de la multitut. Prop de la fossa, el rimmel rega la gespa gota a gota, a les zones més allunyades dels “flashos” el rimmel plora com esparsors.
    La presa construida amb sacs fets de vestidures esquinçades i plens d´arena (de Bellpuig no ho era) no van aguantar la pressió de l´aigua de l´huracà Sandy, ni tampoc la pressió mediàtica del moment, tot va quedar anegat d´aigua.
    No hi ha hagut manera de salvar-les, tots els intents han estat envà, ni tots els nis: desfibriladors de diapassons, gunies quirúrgiques, cola de milà, deshumificadors, tensors hidràulics de màstils, cateters de volums, equips de sonda intrasensorials. Ni amb grups de diferents equips multidisciplinars: ni funambulistes damunt de cordes de guitarra, ni curadors extremenys de guitarres jabugueres, ni xamans indis fumant botxes opioses, ATS de Playboy…Totes les Gibsons, Fenders, Hofners, Steinbergers…han caigut, preses dels efectes d´un huracà voraç, no hi ha supervivens .
    Estan totes les guitarres dretes dins la fossa comú, amb els màstils buscant el Sol entre l´ombra dels banús i til·lers. Col.locades una darrera l´altra com un joc de dòmino, dibuixant la forma 8 dins el fossar, una forma que simula l´infinit dol musical. Ens espera un mínim d´un any molt dur, de dol, vestint de negre (inclús la roba interior), barbes sense afaitar i la tv i la música en stanby, cony de tradicions masòniques.(tirare’m de walkmans).
    Han vingut tots 41 cansongs, tots ells han viscut amb les difuntes moments inoblidables i innominables, enreguistrant moments en directe, estudis i estadis, en autocaravanes , en un viatge per les carreteres inexorables de la música, ara òrfena de cordes i ells només plorent amb silencis.
    Un revoloteig trenca el dol desconsolat i callat,és el colom blanc amb una creu roja tatuada al pit, ara també porta una cicratiu damunt la cella, estigmes de l´últim viatge a Catalunya. S´ha aturat damunt la làpida de Audubon, la seves condicions(mort i ornitòleg) li deuent donar seguretat. Porta un missatge a la pota, lligat amb el que sembla una corda instrumental, El pastor de la parròquia el deslliga i desenrosca suaument , la corda cau donant tombs amb espiral, com un looping, caiguda lliure damunt d´una Rickenbacker, la primera guitarra elèctrica, l´acarona passant a ras de màstil i tocant-li les pastilles estanyades les fà comunicar i xispar entre elles i amb l´ajut d´un cop de brisa, cau damunt la següent guitarra… una Fender, i així sense parar… la reacció amb cadena és imminent, l´efecte dòmino va dibuixant armoniosament l´infinit dins la tomba. Mentres les guitarres van caïent una d´arrera l´altra emetent el seu propi sò intrensec, el pastor và lleguint amb veu alta el missatge:
    La corda que ús duc,
    és la primera corda
    la de la primera lira
    és la lira del déu Apolo.
    la seva música baixà als inferns
    la seva música amansà Cèrber
    la seva música meravellà Hades i Persèfore
    la seva música enamorà Eurídice.

    La corda que ús duc
    encendrà un foc que no crema
    un foc que encanta i cega
    un foc etern.
    Orfeu.

    Les guitarres és van encenen una darrera l´altra com una falla folla, les flames altes com xiprés de foc, la seva escalfor fa caure un darrera l´altre, com les guitarres, els adolorats 41 cansongs que amb les vestidures enceses caüen dins del foc etern de la música.
    Sona la remor d´un riu, arriba més gent, una riuada que inunda i omple els carrers de figures borroses, indescriptibles, de lluny anònimes, avancen imparables vomitan lletres, porten les mans plenes d´ instruments i sons imaginaris, no se qui són, escavellats segur, no tots podran passar, Mr Cansongs en té les invitacions i amb elles la corda sagrada de la lira que Apolo va regalar al seu fill Orfeu.

  5. Com podreu comprovar, aquesta setmana l’Enric ens ha regalat un comentari molt maco. La secció guanya molts punts amb la seva aportació. Però millor no dir res més i deixar que l’Enric Valls digui…

    Moltes gràcies pel comentari.

    Jordi

  6. Joan Francesc

    És molt agosarat que una multitud entri a fer la vetlla d’un difunt tret que sigui a la planta baixa, perquè en aquests entorns el pes es multiplica exponencialment. Per donar a entendre que una cosa pesa molt, sempre s’ha dit que pesa més que un mort. I pel que es veu, aquell pis atapeït, sumant parents, amics, ploradores i tot el santoral invocat, per força s’havia d’enfondrar. L’estrany és que amb tants ésser alats i místics com devia haver-hi acudint als precs (encara que no es manifestessin físicament) cap d’ells fes el gest de caçar al vol els qui queien. A un àngel això poc li devia costar, però ja se sap que són cars de veure…

  7. Hola Mr Cansongs!, Emotivo homenaje, 😞😞😞me has hecho 😢😢😢. Siento la perdida de tu amiga y asiento mucho por lo que tuvo que pasar tu Madre 😞😞. La muerte es algo muy doloroso, más cuando has visto hace poco a esa persona y tienes un lazo muy fuerte con ella.
    Saludines, fuerte abrazo.☺☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s