40 “Private investigations”

Private investigations”                     
(Mark Knopfler)
Dire Straits
Love over gold”
1982



– De què està fet [el falcó]?
– Del material amb què es construeixen els somnis.
                       Sam Spade a “El falcó maltès”

Després de moltes nits en vetlla sembla que els enfrontaments més encarnissats amb el gat, siamès, lleig i guenyo han quedat endarrere. Els nostres mètodes han estat dissuasoris i l’enemic ha desistit en els seus intents d’atac. Ens hem relaxat. Fins i tot al meu gat li he donat festa els darrers caps de setmana. Cal no baixar la guàrdia, doncs ja veurem que passa quan arribin els mesos de zel i la raó cedeix davant l’instint. Jo, per alleugerir aquestes llargues nits de tardor he emprats diferents mètodes. Des dels sudokus als haikús, de fer punt de mitja, a punta al coixí. Al final, malgrat l’apassionant del temes, tot m’ha acabat avorrint. Una bona nit, sense cap dubte encara tocat per aquell esperit juvenil insuflat la nit de Tot Sants, vaig pensar que la millor manera d’aprofitar el temps era fer algun curs per Internet d’alguna cosa que em motivés. A la tele feien “El falcó maltès” (John Houston, 1941) i vaig lligar caps. El que més m’agradaria era ser un detectiu privat com el Sam Spade, al qui desfilen pel seu despatx dones fatals (i despampanants) reclamant els seus serveis. El curs no va respondre a les expectatives. Hi havia les següents assignatures:

Curs preparatori
Inglès

Informàtica
Aritmètica i geometria
Física i química
Història natural
Mecanografia i taquigrafia

Curs elemental
Constitució espanyola
Dret polític administratiu, civil i penal
Procediments judicials
Telegrafia y Fotografia
Investigació i pesquises teórico-pràctiques

Curs d’ampliació
Análisis físico-químic
Antropometria i Dactiloscopia
Narcologia y Toxicologia
Manual del detectiu
Gimnàstica (voluntària)

Em vaig autojustificar amb la feina per saltar-me la gimnàstica. Van passar moltes nits, cafès i cigarros, abatut amb tantes dades i lleis. Gairebé a punt de desistir, em va arribar un correu electrònic on se m’indicaven les instruccions per accedir a les proves finals del curs. Omplint el formulari i prèvia transferència bancaria, sense fer res més, als pocs dies vaig rebre a casa el diploma i “El manual del detective”, un llibre molt maco, amb “250 ilustraciones a todo color, encuadernado en cartoné y lomo de piel”. El llibre resta a l’estanteria i el diploma, pulcrament emmarcat, penja d’una paret del menjador.

Escric el meu nom a la porta del despatx. Agafo del “mundo” de l’eslgolfa un barret i una gabardina del meu pare. D’arma ja tinc la Norica Marvic 4,5 mm. Fico un anunci al “Segre” i espero als futurs clients. Molts cafès i cigarros. Per distraurem, de tant en tant vaig a fer un vol. Veig detectius i espies a cada cantonada. Passa allò que quan fas la mili hi han militars per tot arreu. O quan la dona està embarassada i has de parar compte que no t’atropellin els cotxets de tants que en hi ha. En pic s’acaba la mili els militars desapareixen. Lo mateix passa amb els cotxets quan resulta que és una falsa alarma i la parenta s’havia descontat.

Per fi, un bon dia entra al meu despatx un empresari emprenyat que m’encomana d’investigar una baixa laboral suposadament falsa. Per més inri, segons l’empresari, el seu empleat “no sols no es presenta a la feina sinó que a més treballa per la competència”. Finalment l’empresari em paga els meus honoraris de mala gana quan li presento unes fotos (retocades amb Photoshop) del seu empleat amb les dues cames enguixades i llegint el “Bon dia”. A canvi del favor, l’empleat em pinta el despatx de franc (s’ha d’arribar a fi de mes i un bon investigador no pot tindre manies. D’una manera o altra m’he d’anar forjant un passat tèrbol i que més endavant em durà a la beguda).

A partir d’aquí, gràcies al boca a boca, suposo (no si de la boca de l’empresari o de l’empleat) van caient nous encàrrecs. La llista de clients i feines, pulcrament anotades a la meva agenda, no desperten massa entusiasme:

– Vídua desesperada ha perdut al seu gos pequinès.
– Senyora gran, lloga el pis del costat a un grup antisistema, diu que de nit “sent sorolls”.
– Nou inquilí de casa unifamiliar vol localitzar tuberies enterrades.

Cap dels casos s’han resolt amb èxit, tret de l’affaire de les tuberies, que entre el saurí i aixecar tot el terra de la casa, ha costat més el suc que la sardina.

El gat es llepa els bigotis mentre jo, recolzat a la cadira del despatx, amb les cames sobre la taula, vaig perfeccionant les meves habilitats en papiroflèxia. S’apropen nits de fred i boira. La nostra tasca (del gat i meva) serà més cruenta. Poc podem sospitar dels apassionants casos que el futur ens depara.


(to be continued…)

 
“Investigacions privades”

És un misteri per a mi,
el joc comença
el preu habitual
més les despesses.

“Informació confidencial”
escriu un diari
Aquesta és la meva investigació!
No un informe públic

Vaig revisant els informes,
furgant en la brutícia,
n’hi han de totes classes
en aquesta mena de feina.

Alevosía i traïció
sempre hi ha una excusa per tot.
I quan trobo un motiu
em costa creure’l.

I, què és el que et queda al final del dia?
Què és el que portes?
Una ampolla de whisky i un altre reguitzell de mentides,
les persianes abaixades i el dolor darrera els ulls.

Cicatrius de per vida
sense compensació.
Investigacions privades.


Com en l’anterior entrega, faig servir un grup que no he estat pas un gran seguidor. Malgrat això, he de reconèixer que Dire Straits conta amb grans temes dins el seu repertori, com aquesta “Private investigations”, que a més, per temàtica va com anell al dit a l’escrit d’avui. Cal destacar la manera tant personal que té Mark Knopfler de tocar la guitarra, líder indiscutible d’aquest grup que va deixar petjada a la dècada dels 80.



Anuncis

5 comentaris

  1. Hola Jordi.
    Les nits són molt llargues quan no es dormen…
    I més si es deixen de dormir per “feina”…
    Aquesta cançó dels “direstrites” no la recordo a la banda sonora del Jaume que duia a la “pastera boletaira”, però m'ha recordat aquelles excursions al bosc de senterada.
    En aquells viatges es podia gaudir dels ja clàssics musicals dels “direstrites” i del “brutselspitstinc”, així com també de records televisius com “tejotaaltejado” i “gatalunya des de l'aire”. El pas per davant de la pastera d'un grup de porcs senglars podria recordar la sèrie documental “El hombre i la tierra”.
    La música es un bon “detonador” de records viscuts i que formen ja part de la nostra pròpia banda sonora.
    Fins aviat.

  2. Hola Manel:
    sí, eren molt bones aquelles excursions al bosc. Sortir encara negra nit. Veure sortir el sol. L’esmorzar al bosc. Les bromes i tips de riure de rigor. La música… finalment, un bon dinar en algún restaurant de la zona. I si a sobre trovàbem bolets ja era l’hòstia!

    Celebro que aquest tema t’hagi evocat tants records. I confessar-te que a l’escriure la meva aventura detectivesca he pensat molt amb tu i les teves llargues nits en blanc.

    Gràcies pel comentari.

    Jordi

  3. Efectivament, la música i la vida van de la mà.
    Hom recorda concerts en la memòria per sempre més … per a mi veure al “Dire Straits” al velòdrom d’Horta ara farà uns 29 anys quan estava en ple “apojeo”, acabava de treure el “Brother in Arms”, va ser tota una revelació. Vam anar-hi 18 representants del pub “Astròlic” d’Anglesola + una nodrida representació del fidels del “Cascall” de la Fuliola amb el Ramón al capdavant (portava tal turca que no se’n sortia de descaragolar-se de la barana del primer nivell. La il·lusió el va encegar amb tanta força que probablement no va veure ni als músics).

    Un concert memorable en tots els aspectes. El millor, se’ns dubte, era que vivíem la seva música a cop de guitarra improvisada… En aquella època no hi havien massa referents per obtenir informació sobre els conjunts en qüestió: la ràdio, alguna revista i, sobretot, les portades dels LPs i la imaginació que si posava en veure les fotografies de les portades. Els vídeos musicals i l’allau d’informació van venir després… Però per sobre de tot el que escoltàvem amb devoció era la música. Tantes vegades com feia falta. Quantes converses teníem entre oients tot evocant que si no s’escoltava almenys una desena de vegades una cançó o tot l’LP no se li trobava el veritable sentit a la música. Ara, tot això s’ha perdut bastant…

    Més records: al ballar les cançons dels Dire Straits i altres molts evocàvem als nostres estimats músics tot imitant els moviments que feien al tocar els seus instruments. Hi havien veritables virtuosos imitant als guitarristes i els seus moviments amb les seves pròpies mans i braços. Amb l’esquerra s’aguantava el màstil imaginari i amb la dreta es tocaven les cordes, també imaginàries. Si a més, és portava el cabell llarg i es podia remenar, tipus centrifugat, allò era el màxim per arribar a l’èxtasi que et transportava al vell mig d’un escenari. Sort que de tant en tant un tenia de parar a beure per sufocar tanta activitat desenfrenada.

    No entenc massa bé per què els Dire Straits no van esdevenir un grup de culte (almenys al meu entendre). Suposo que està relacionat amb que van arribar a ser populars i, això, era i és un entrebanc per esdevenir el que per entesos i sobretot crítics amb càtedra hauria de ser un grup musical amb fonament. La seva música no va ser rupturista, ni van crear un no estil si nó que van seguir una línia continuista no massa ben definida, això sí, que combinava el rock and roll amb fondos ambientals d’orgue electrònic. Tot el contrari que els puristes rokc and rolleros defensaven. Probablement van ser un grup fora de tot moviment (en aquells moments n’hi havia de força variats i equidistants) que tampoc es podia considerar alternatiu i, això, sempre penalitza.
    Tot i això, molts guitarreros sense guitarra agrairem ballar les seves melodies sensibleres als clubs, pubs, discoteques i cotxes… I per què no, anant a plegar bolets (reconec que hi havia molt temps de fer-ho ja que per arribar a la muntanya amb aquelles carreteres que hi havia abans era tota una al·legoria que podia alleujar-se amb la bona companyia de les ones musicals).

  4. Hola Josep:
    molt guapo el teu comentari. I amb molt de contingut. Estic d’acord amb les teves consideracions respecta a Dire Straits. Tal com dius, el fet de ser populars els va privar del favor de la “crítica especialitzada”. Suposo que també hi va contribuir el fet que van sortir en un temps en que les modes i moviments musicals anaven per un altre banda. Durant els 70 el punk va suposar una ruptura amb tot l’establer fins llavors. A partir d’aquí els canvis, els post, els news, i no se quants ismes van anar dibuixant el panorama musical. En mig de tot això es van moure Dire Straits i la guitarra de Mark Knopfler, menyspreats pels “entesos” i venerats pels qui continuaven fidels a les fórmules més clàssiques del rock & roll (guitarra-baix-bateria). El Dire Straits hi afeguient l’orgue, res nou en tot cas, doncs ja s’havia util·litzat anteriorment per altres grups semblants.

    He de confessar que jo per aquells temps militava entre les files dels “entesos”. Pensava, i continuo pensant, que els grups i artistes creatius i que han “obert portes”, tenen un valor afegit. Ara però, reconec que que hi també bons músics i que senzillament es dediquen a això, a fer bona música. I realment ja és força lloable.

    També m’interessa molt (ja ho saps per que n’hem parlat molts cops) el tema de com s’escoltava la música llavors i de com ho fem ara. Recordo que escoltar un LP era tot un ritual. Primer estava el tema d’aconseguir-lo, que no era gens fàcil. Un cop el tenies, treure’l de la caràtula i del plàstic protector. Netejar-lo de pols i “brosses”. Col·locar l’agulla… i venga, seure davant l’equip de música i escoltar-lo de cap a cap sense dir ni piu. M’ha agradat molt la frase que fas anar “tantes vegades com feia falta”. Sentíem certa satisfacció si a la primera escolta no enteníem gran cosa. Senyal que allí hi havia “substància”, i que calien vàries escoltes per arribar a aprofundir i descobrir tot lo que aquella música ens oferia.
    Avui en dia tot això ha desaparegut. El món digital ho ha canviat tot. Ja no diguem l’Spotify que (malgrat algunes mancances) ens fica (gairebé) tota la música a la distància d’un clic. Tot aquest allau d’informació ens satura i fa que no tinguem temps de disfrutar ni descobrir tot lo que un disc ens pot aportar. Amb YouTube, iTunes, etc. ha desaparegut el concepte d’àlbum, com un treball conceptual en que cada cançó és vàlida per si mateix però alhora forma part d’un tot.

    Hi ha el tema dels concerts (és que has tocat moltes coses…) Malauradament jo no he assistit a gaires, segurament pel tema de les aglomeracions i que tot queda molt dispers. Entenc però, que per poder escoltar en directe grups d’aquesta talla no es podria fer d’una altra manera.

    I lo de “tocar la guitarra”, doncs alguna que altra segur que també l’havia tocat.

    Suposo que, com aficionats a la música en particular i l’art en general, continuarem debaten sobre aquests i altres temes. Aquest és un bon lloc per fer-ho.

    Gràcies pel comentari.

    Una abraçada

    Jordi

  5. Una nova entrega del que és, diguem-ho d'una vegada, un col·laborador habitual del blog, l'Enric Valls, a qui agraïm des d'aquí que acceptés el repte.

    A veure que diu l'Enric…

    Al sud de Manhatam, l´huracà Sandy ens té aïllats als baixos del Park Row. De les vestidures esquinçades que no hem pogut sargir n´hem fet sacs plens d´arena a modus de presa. Acabant d´envastar les últimes peces aprofitables, n´arriben d´altres, moltes més, un altre bombardeig de crítiques ens porta més vestidures esquinçades, com si d´un altre huracà es tractés, el port està col.lapsat de contenidors, el remitent, CANSONGS. És una SITUACIÓ DESESPERADA, s´ha acabat el fil de cosir, estem sargint amb cordes de guitarra, Hofners, Gibsons, Fenders, Steinbergers, son un present de l´huracà Sandy, inclús una Beltona Electro Resonator, l´hes estem desvallestant i descordant per poder enfilar les agulles, agulles de tocadiscs, necessitades de fil, fins i tot musical, hi han tantes vestidures esquinçades…
    Estem esperant notícies de l´exterior, incomunicats, sense telèfon, ni mòvils, no podem fer senyals de fum està tot moll i ens neguem a incinerar les caixes i els màstils de les guitarres, envoltats d´aigua, l´única alternativa: Missatgeria amb coloms, un mètode tradicional que no falla mai, Nöe i la humanitat sort em vam tenir i l´historia està condemnada a repetir-se, espero que no hi hagi una allau de parelles d´animals, potser algun conill o perdiu …fariem la vista grossa i apartariem algun sac de la improvisada presa d´aigua .
    Tenim dos coloms missatgers un de gris i un de blanc, el gris ens porta la prensa diaria i el blanc, amb una creu roja tatuada al pit, les urgències. avui esperem el gris amb l´última entrega dels ” crims de la Rue Morgue” d´Edgar Allan Poe, on el detectiu de ficció C.Auguste Dupin fà les corresponents pesquices i deduccions amb uns mètodes criminològics qu´en riute´n del CSI. En realitat molts d´aquests mètodes ja els practicava Vidocq, un personatge real, exdelinqüent que va arribar a ser el director de seguretat nacional francesa i un dels primers detectius privats.
    Avui el colom gris fà tard, a més a més té una feina extra, portar el nostre vot fins a Catalunya, estem incomunicats i volem exercir el nostre dret a votar. Tenim les paperetes a punt d´enroscar-les-hi a la pota. De cop arriba el colom blanc, el de les urgències. Tot tremolós, li fem ensumar una mica d´aigua del carme, li trec la goma de pollastre de la pota, ja hi te una durícia, desenrosco la capsula i el paper i llegueixo:
    No espereu el colom gris, ha estat capturat per un falcó, el té pres dalt de tot del penyal, un penyal rocós i abrupte.
    signat: C.Auguste Dupin.
    Mentres les cries del falcó ja juguent estiragassant la goma de pollastre…
    Ja cal qu´ens donem pressa, activem el plà votcat-inuncat en fase Defcon 1:
    Donem alpiste del bò al colom blanc i li montem una càmera de visió nocturna amb evasió de radars.
    Aviem per la finestra oest, un colom blanc amb una creu roja pintada al pit, està fet de paper, el paper de les paperetes per votar, de les paperetes amb un albatros pintat, segur qu´el falcó picarà.
    Al colom de carn i òssos li enrosquem els vots a la pota, aquest cop canviem la goma de pollastre per una goma del cabell, el viatge és molt llarg i necessita una bona circulació de la sang, no volem pas que li caigui la pota cangrenada quan passi per damunt las Azores, allà no hi ha falcons però si molts albatros, i famolencs.
    Obrim la finestra per on surt el Sol, deixem anar les nostres esperances lligades amb una goma dels cabells, el viatge és molt llarg i els vots molt pocs. Mentres el falcó, que a caçat al vol el colom blanc de paper, allà mateix el picoteja i el desmenussa convertint-lo en una pluja de confeti blanc i vermell, però sense cap festa per cel.lebrar-hi a sota, és una SITUACIÓ DESESPERADA, estem incomunicats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s