39 “Take a pebble”

Take a pebble”                     
(Greg Lake)
Emerson, Lake & Palmer
Emerson, Lake & Palmer
1970


És veu que a les primeres hores de nàixer, no se que em va passar que gairebé no ho explico. Tret d’aquest episodi vaig créixer sent un nen fort i sa. Recordo haver pres durant una bona temporada unes pastilles de vitamina C. Eren rodones, planes i de color taronja i anaven dins un tub allargassat. Crec que no era pas per cap causa greu, doncs em fa l’efecte que d’aquelles pastilles al poble els nens en preníem arreu arreu. Vaig heretar del meu pare uns estranys episodis de febre amb uns atacs terribles.  El meu pare els va patir durant l’infantesa i van desaparèixer així que es va fer gran. El seu cas el solventaven ficant-lo dins l’abeurador dels animals. El meu cas, amb un mètode similar però menys “animal”. El senyor Salvador era el farmacèutic de l’època, gran amant de la vitamina C. Tenia tant o més prestigi que el senyor metge i comptava amb la confiança dels de casa. Ens va aconsellar:
– El que li convé a aquest nen és un canvi d’aigües.
El senyor Salvador, potser ficat en antecedents i coneixedor dels mètodes emprats amb el meu pare, ho deia en sentit literal i el que volia dir era:
– Fiqueu-lo dins de l’aigua però que no sigui la de l’abeurador…
Dit i fet. Els meus pares, agafant-se la metàfora al peu de la lletra, em van portar a la platja. Quan anaven a la platja, el lloc escollit per la gent de l’entorn era Cambrils. Suposo perquè era un lloc tranquil (llavors ho eren gairebé tots de tranquils), avinent i, suposo, la zona de la costa més propera en línia recta. Era una bona elecció doncs d’aigua ja n’hi havia, ja.

Ens instal·làvem en una caseta d’una família de pescadors que aprofitaven l’estiu per llogar-la mentre anaven a viure amb els pares. Passats dos o tres dies, explorat el terreny, valorades les possibil·litats, doncs fins llavors tot encara era nou i incert, establíem una rutina que repetíem amb solemnitat. Per a molts la rutina és sinònim d’aborriment. En canvi per mi, disfrutar de la cotidianitat em transmet seguretat i serenor. Aixecar-nos al matí, esmorzar i endreçar la casa. Anar al mercat a comprar per fer el dinar. Deixàvem el gènero a la casa i cap a platja. Durant el trajecte sempre acostumava a caure algun “Spiderman” o “Dan Defensor”. A la platja discorria la resta del matí entre aigua salada, castells de sorra i ganyotes al sol. Sols l’anar i venir de les onades marcava el ritme d’un temps que passava plàcidament. Quan la panxa començava a fer soroll, cap a dinar. Peix, amanides i paelles eren els àpats habituals. Hi ha una anècdota al respecte en que abans d’anar a comprar, la meva mare diu:
– No ens descuidem de comprar el pebrot verd, que és lo que dona gust a la paella.
Tornant del mercat i revisant la compra, se’n adonen que se l’han descuidat:
– Ara ens hem deixat el pebrot. A la paella no n’hi pot faltar.
I venga, cap al mercat a buscar el pebrot verd. Quan vam acabar de dinar, algun va dir:
– Oh, t’has descuidat de ficar-hi el pebrot verd.


A lo que la meva mare va contestar:
– És que mi el pebrot verd no m’hi agrada.

Coses que passen…

A la tarda, gelat, passeig i orxata. Anàvem al pòsit de pescadors. Era tot un espectacle. Allí es subhastava el peix fresc recent pescat aquell mateix dia. Un senyor començava a mormolar paraules inintel·ligibles a tot drap i que sols els interessats entenien, mentre la resta de mortals no plegàvem res. Sols veiem com de tant en tant, el millor postor anava retirant les caixes plenes de peix. A la nit, després de sopar, anàvem al port a veure sortir les barquetes dels pescadors. Era molt bonic veure aquelles cuquetes de llum endinsar-se dins del mar. Algun vespre hi havia sessió de cinema a la fresca. La pel·lícula que més recordo és “Rio Bravo” (Howard Hawks, 1959), amb el John Wayne com a principal protagonista. Feia respecte veure al bo del John Wayne, amb aquella catxassa, plantar cara a les adversitats.
– Ward Bond: Amb quants homes compte?
– John Wayne: Amb un vell coix, un nen i un borratxo.

Després van haver-hi altres anys, amb dinars a cal Macarrilla, sardanes i ball de nit quan ensopegàvem amb la Festa Major, estades a tota pensió a cal Garrofa. En definitiva, uns estius dels que guardo molts bons records.

De nit, després de tant tràfec, anava al llit rendit. Abans d’adormir-me segur que feia una última repassada al Dan Defensor, que sortia per la finestra i s’enfilava cap a les teulades de Manhattan.

Mai he estat un gran fan d’Emerson, Lake & Palmer. La seva música em sembla pretensiosa, presonera, probablement, del virtuosisme dels seus components, prodigiosos tots tres, cadascú en el seu instrument. Comparteixen també tots tres que van a la mateixa perruqueria. És tal la facilitat que tenen, que sovint fa que se’n vaguin per les branques. És el que passa en molts casos amb els concerts clàssics per a violí o piano, posem pel cas, i orquestra. Aquesta queda relegada a ser mera comparsa, mentre la partitura va destinada al lluïment personal del solista, desgranant notes i notes, deixant de banda la coherència i profunditat de l’obra. Clar que davant d’aquesta afirmació molts s’esquinçaran les vestidures. Ho sento però no els hi quedarà més remei que comprar-se un vestit nou o enfilar l’agulla.
S’ha de reconèixer però, que quan apareix la deessa inspiració i tot el talen dels músics es fica al seu servei, poden sorgir perles com aquesta que tenim el plaer d’escoltar avui. “Take a pebble” és un tresor d’incalculable valor. Tot hi ser un tema partit per la meitat, i on s’hi han inserit fragments d’altres temes acústics varis, la música no deixa de discórrer amb una naturalitat pasmosa. Sense cap dubte, un clàssic, ja que a cada nova escolta el tema no deixa de créixer i créixer.
La portada del disc que surt aquí no és l’oficial. Es tracta d’una edició especial que es va editada aquí pel Círculo de Lectores. He escollit aquesta portada (la foto és del LP original, malmés i ratllat, que va comprar el meu germà en aquell temps) perquè és amb la que associo la cançó i mantinc una relació afectiva.

“Agafa un còdol”
Sols agafa un còdol i llença’l al mar,
després observa veure el que les ones em descobreixen,
el meu rostre es revela tan gentilment sobre els teus ulls,
pertorbant les aigües de les nostres vides.

Les tires dels nostres records estan esteses sobre la gespa;
Les paraules mortals del riure, són les tombes del passat,
les fotografies estan grises i esquinçades, disperses pels teus camps
les cartes dels teus records no són reals.

La tristesa a les teves espatlles, com un impermeable desgastat
de les butxaques arrugades i esparracades pengen els parracs de la nostra esperança
La matinada és la teva mitjanit; tots els colors han mort
pertorbant les aigües de les nostres vides
vides,
vides, vides…
De les nostres vides.


Al primer enllaç s’hi pot escoltar la versió de l’àlbum en estudi. Al segon, podreu disfrutar d’una versió en directe en un concert enregistrat l’any següent a Bèlgica. S’hi pot apreciar el domini escènic que tenien aquest tres monstres.


https://youtu.be/SrYbfQRlfwQ

https://youtu.be/CBPbG1a6EP8

Anuncis

4 comentaris

  1. Ens ha arribat a aquest blog un nou “Enric Valls diu”, un compost vitaminat que enricqueix l’esperit i estimula el reg sanguini (sobretot el de les galtes) L’única contraindicació és que pot produir alguna lesió muscular causada pel riure excessiu. Tant inspirat i encertat com sempre, aquí va una píndola…

    L´Espiderman (EP)i en Dan Defender(DD), fent acrovàcies han arribat fins una barra porta banderes horitzontal, està collada en una paret d´obra vista del Park Row. És un edifici dels primers, dels més vells i més alts de la zona de Manhattam, al costat del riu Hudson i molt aprop del port. Tota la planta baixa la regenten uns catalans que és dediquen al tèxtil. Desde cent metres d´alçada en Dan Defender té l´ecolocalitzador a punt, l´Espiderman està cap per avall, amb posició de buda, desenredant la telaranya, els dos estan fent temps però expentants .
    EP: Així el tractament a base de vitamina C no et va funcionar per recuperar la visió?
    DD: No no, que va… després de molts especialistes, tonelades indigents de taronges, fins i tot vam comprar un exprimidor trifàsic, qu´el vam malvendre als del Fruco, que no li van treure ni la meitat del rendiment que naltros!
    EP: Diu l´Angelina Torrelles, experta i reconeguda nutricionista mundial, qu´els pebrots porten més vitamina C que les taronges.
    DD: Que tens ganes de tocamel´s o que? cinc anys fotent-me taronges… que fins i tot tinc la pell de taronja, si quant em fico el rellotge i me l´apreto massa em surt un raig d´àcid disparat!!
    EP: Però a més a més crec que per aguditzar la vista es millor menjar pastanages que no pas…
    DD: Això també ho diu l´Angelina?, potser que li fagi una visita i …
    EP: Xxxxxx! a la güait! hi ha moviment, estan arriban els conbois.
    Es despengen saltant de cop, la barra fimbreja i espera quina bandera li tocarà lluïr, ells ja han tocat de peus a terra, Pumm! Escrasss! Baldumm! Nyecccs! Jorrrrrr!. Encara fimbreja la barra, hi ha cinc matons a terra amb diferents postures de ioga, no gaire perfeccionades. Les llums dels combois han quedat enceses, entre els vapors d´un cotxe espetegat i rodes amunt, obren un dels contenidors, nyeeeeeec! ferssss!:
    EP: El qu´ens imaginevem, la nostra informació era fidedigna…
    DD: Ostia! Ostia! ens hem carregat un Mustang GT500,(el símbol de la marca ja fa estona que galopa) l´asseguraça de RC (responsavilitat civil) no m´ho cobrirà…
    EP: Tranquil que la xatarra està molt ben pagada ( dos rodamons ja n´estan desmuntan les rodes i busquen el cavall -símbol de la marca- que ja deu ser al bronx).
    Van obrint els contenidors , clinc! clanc! nyoccc! fent cabrioles entre els ponts grua , sirges i cadenes i per damunt d´una parella d´enamorats enrotllats al.liens a l´escaramussa. Els contenidors estan plens a rebossar de vestidures esquinçades!
    DD: Doncs si qu´és veritat, cony de bloc musical i les seves cruels crítiques…
    EP: El cansongs aquesta vegada la fotut ben bona, no s´està de res, quan li fot li fot…totes aquestes vestidures tenien com a destí el tèxtil català, a la planta baixa de Park Rou.
    Miren cap a l´horitzó, protegint-se els ulls amb la mà estirada com si fós una cella gegant , està sortin el sol, la llum d´un color ataronjat il.lumina un a un, una estel.lada de vaixells de càrrega, atapaïts de contenidors de tots els colors i amb unes lletres ben grans al costat deletrejant : “CANSONGS” .
    EP: Qu´ens depara el futur amb aquests polítics? (solistes)
    DD: No ho se… però crec que haurien de donar més protagonisme al poble. (orquestra)
    EP: Aquest 25-N, crec, que tindran aquest protagonisme, si volen…
    Aixequen els hombros al mateix temps, desapareixen donan pas a una llum que ja cega, tots dos tenen les vestidures esquinçades.

  2. Ei, Jordi! Servidor també recorda haver estat addicte a les pastilletes vitamíniques. Prendre-les resultava tot un cerimonial. Les tirava a dissoldre a l’aigua tot observant com s’anaven desintegrant. M’amorrava al vas ensumant l’olor a taronja que desprenien. Les trobava boníssimes. (Ara entenc perquè els 2 estem tocats del bolet!! Segur que encara avui devem tenir residus farmacèutics tòxics escampats pel cos. Així estem de sonats, no?).
    Pel que fa a Cambrils, encara ara els de casa hi estiuegem des de ja fa una trentena llarga d’anys. No vaig viure al 100×100 l’ambient rural que molt bé descrius en el teu text perquè el turisme a principis dels 80 començava a tenir altres aires però, malgrat els canvis, també en tinc molt bones vivències. (algun dia amb el gintònic al davant – i ja en van dos!- en parlarem amb calma).
    Respecte al trio “E.L.P” també, quin glamur, nano! Cal reconèixer que cadascun amb el seu instrument van ser un virtuosos i que van compondre peces interessants com la que avui selecciones amb molt bon criteri. Moltes gràcies.

    Continuarà…

    Toni

  3. Hola Toni:
    ja esperava el teu comentari. Com bon amant del rock simfònic del 70 estava segur que estaries al cas d’aquest dels E,L&P, autèntic donosaure del moviment.
    Lo de les pastilles ho sospitava.
    I lo de Cambrils… bé, prenent-mos les pastilles era llògic que fèsim cap al mateix lloc.

    Gràcies pel comentari i per seguir el blog (prenc nota dels gintònics…)

    Una abraçada

    Jordi

  4. Tenim aquí un nou comentari. És la Teresa, una altra aferrissada seguidora d’aquestes “cansongs”. Amb la Teresa, a banda de compartir amistat som de la mateixa generació, i això fa que moltes de les desventures que apareixen en aquest blog li resultin familiars. Hi han coses que et marquen i no es poden oblidar.

    Gràcies Teresa pel comentari i els ànims.

    Una abraçada

    Hola Jordi,

    Ostres quina gràcia lo de la Vitamina C. Jo també en prenia cada primavera. Això sí, sota la prescripció facultativa del Sr. Torné dient: a aquesta nena li convenen unes vitamines. Com diu el Toni Serés recordo perfectament el bombolleig de les pastilles al desfer-se. D’uns anys ençà la canalla creix amb el Dalsy i nosaltres vam créixer amb les patilles de vitamina C.

    També tinc molt present l’aparició Sr. Salvador de la farmàcia amb aquell posar erecte, amb les mans al darrera aguantant-se la ronyonada i al cap d’una mica remenant amb una mena de bastó, el pot de cola (sempre havia pensat que era pega d’arbre barrejada amb alguna pòcima d’apotecari) per tal de pegar les etiquetes a les receptes en qüestió.

    Pel que fa a Cambrils, qui no ha anat a menjar alguna vegada en aquella mena de pati interior de Cal Garrofa!! Tot això marca una època.

    I per últim la cançò està molt bé. Ja veig que la banda està molt relacionada amb King Crimson. Uns altres del gènere. Per cert, la lletra molt poètica.

    Com diu l’Enric Valls, continua creixent i educant-nos l’oïda.

    Una abraçada,

    Teresa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s