37 “Los dias raros”

Los dias raros”                     
(Galván / Vetusta Morla)
Vetusta Morla
Mapas”
2011

Un relat molt vilamatià…

Són les quatre de la matinada. Escric des de la meva posició de vigia a la que estic confinat aquest dies. Aquestes darreres setmanes em sento envaït per un esperit juvenil. Potser pel fet d’anar armat i muntant guàrdia, com quan feia la mili.

Com molts sabreu, a casa tenim molts gats. Més ben dit, estem envaïts de gats. És natural doncs, que durant les èpoques de zel, vinguin tot de mascles per festejar. Ronda pel barri un malparit de gat, siamès, lleig i guenyo, que no ve ni a festejar ni res. No sols se les empren amb els mascles de casa que, amenaçats, defensen el territori (el blanc i gris és qui s’hi enfronta més) sinó que ataca a tot allò que es mou. Fins i tot es va encarar a la nostra gata blanca, esterilitzada i retirada des de fa molts anys de l’alterne i que passa de tot. Si no és per la meva mare, que se’n va adonar i el va aixurriar, l’hauria pelat. El “parte” mèdic va ser: una queixalada fonda al coll, esgarranpades varies i esplumissades disperses. La queixalada va requerir d’antibiòtic. Segons la Maria, la cunyada, haurien calgut també antidepressius, doncs, segons ella, la gata va caure en una depressió. Aquest fet, i les reiterades aparicions del gat malparit, siamès, lleig i guenyo em van dur a prendre solucions dràstiques.

Abans de seguir amb aquest relat, cal fer-vos coneixedors d’uns altres fets esdevinguts la vigília de Tots Sants, la nit de la castanyada, i que vindrien a corroborar lo de l’esperit juvenil. Estanva jo a casa tranquil·lament, quan van tocar al timbre de la porta en una ràfega que anunciava alguna urgència o, més aviat, l’arribada d’algun familiar o conegut. Vaig sortir i no vaig veure a ningú. Aviat em vaig adonar que es tractava d’una quintada. Lo més normal era que, sense fer-ne massa calendari, com ja havia fet altres cops, girés cua i entrés a casa. Aquell dia però, ja que era nit d’invocar esperits, vaig sortir impulsat per algun, segurament per un esperit de vell carrincló, que em va fer anar fins a la cantonada a veure si sorprenia als bromistes de torn. Dit i fet. Al girar la cantonada vaig veure un grup de cinc o sis xicots que anaven carrer avall. Amb pas decidit però sense presa vaig seguir aquell grup que, al veure’m van engegar a córrer fins aturar-se als pocs metres al adonar-se que jo no alterava per res la meva marxa. Van fer un comentari, suposo, que no era el propietari de la casa. Que deuria ser un vianant nocturn despistat i per lo tant, ignorant de la seva trapelleria. I jo, cap endavant. A mesura que m’hi apropava vaig poder veure que deurien tindre entre 12 i 14 anys, i que dins el grup hi havia una xicota. En aquestes que s’encaren a la porta d’una casa i, amb tot el descaro repeteixen la broma, aquest cop aprofitant el joc que els ofereix l’intèrfon. Se sent clarament la veu de la senyora: “qui demana?”. Quan s’encén la llum de l’entrada aquella colla arrenca a córrer. I jo al darrera, sense canviar el pas ni immutar-me. Avançava sense saber massa ben bé amb quin propòsit. Suposo que tant sols per saber qui eren, encara que a tot aquest jovent no en conec la mitat. Després de trencar un parell de cantonades el grup s’atura davant una altra entrada. Toquen el timbre i, davant la meva sorpresa, els obren la porta i entren tots cap a dins. A l’arribar a l’alçada de la casa vaig sentir tot de corredisses com pujaven escales amunt, vaig sentir com un impuls, aquest cop un impuls d’esperit juvenil, que m’empenyia a tocar el timbre. Va ser una bona ràfega. Amb acarnissament i amb afany d’emprenyar. I, amb un esperit més juvenil em vaig ficar a córrer. Aquell esperit juvenil em va posseir de dalt a baix. Sentía com l’aire fred de la nit em picava a la cara i m’eixamplava els pulmons. Aprofitant el meu coneixement del terreny, passant per dreceres i carrerons mal il·luminats vaig arribar a casa. Quan vaig tancar la porta estava suat amerat i panteixava.

Ja havia corregut, sense èxit, darrere el gat malparit, siamès, lleig i guenyo unes quantes vegades. Així doncs, calia disposar de mètodes més dissuasoris. El meu amic Richi em va deixar una escopeta de balins. Una Norica Marvic 4,5 mm, que causa més impacte. Després de dormir algunes nits amb recel hem acordat amb el gat blanc i gris de partir-nos les guàrdies. De moment sols hem tingut alguna escaramussa, corredisses i algun tret. Cal afinar la punteria. El conflicte pot ser llarg i no és qüestió de malgastar munició.

Us ha informat, el soldat Jordi, des de la seva posició de vigia.


(to be continued…)

Vetusta Morla és un grup madrileny jove i força prometedor. Fins a dia d’avui ha tret dos discos i tots els temes estan arranjats amb molta cura. Bona música i bones lletres. Veurem que ens depara aquest grup en un futur.



Anuncis

7 comentaris

  1. Jordi Giribet,
    Ja saps que moltes vegades i segurament pel desconeixement de molts temes que proposes, passa per davant l’escrit a la pròpia cançó. Aquesta vegada però, haig de dir que el meu interès ha estat compartit.
    Quina gràcia els Vetusta Morla!!!!!!!. Un descobriment que vaig fer l’any passat i precisament gràcies a tu. El vaig descobrir justament quan m’iniciava en l’Spotify. Una mica abans que aquest magnífic sistema de música a la carta, limités les seves escoltes gratuïtes a 5 cops per cançó. Doncs precisament perquè l’àlbum “Mapas” m’agradava molt, ho anava compaginant entre el Youtube i l’Spotify per tenir així més possibilitats d’escoltar-lo. A destacar, a banda de “Los dias raros”, “Baldosas amarillas” i “Maldita dulzura.”. De fet, totes estan molt bé.

    Pel que fa al text, l’he trobat molt divertit i aquesta vegada la meva lectura no ha estat pas en diagonal. Al segon paràgraf i tot hi haver llegit l’encapçalament, m’he pensat que anava de veres. Al cap d’un moment però, he pensat : No m’imagino el Jordi anat darrera el jovent mirant com toquen els timbres. I llavors m’he recordat d’una conversa recent parlant de com el Vila-Matas barreja la realitat i la ficció i en algunes ocasions es converteix en el principal protagonista de les seves pròpies històries.
    Continua escrivint tot recomanant bona música.
    Una abraçada,
    Teresa

  2. Celebro que amb el text un cop més hagi aconseguit l’objectiu pretés. Tal com resa la cita que precedeix l’entrada, el Vila-Matas ha tingut molt a veure amb la forma i el fons. Ara, compte, que algunes vegades lo més inversemblant acostuma a ser real… ho deixo aquí per no desvetllar massa els entrellats del text. Cadascú que en tregui les seves conclusions.

    La part musical ja sabía que t’agradaría…

    Gràcies pel comentari.

    Jordi

  3. Avui aquest blog està d’enhorabona. L’Enric Valls ens delectarà amb un agut comentari dels seus. La sèrie “L’Enric Valls diu…” és ja tot un clàssic dins la literatura de la vila, codejant-se amb els més il·lustres literats anglesolins de la talla d’un Mn Josep Binefa, el Ramon Rovira o el Vall-Borda.

    De moment la cosa va de prova i cal que l’Enric en doni la conformitat, però m’agradaria que es definís un format concret i que pugés anar apareixent de tant en tant i quant ell ho cregués oportú.

    Aquí va aquest primer comentari que, us aviso, s’ha de llegir enfaixat i prenent les màximes precaucions.

    Gràcies Enric, per “enricquir” aquest blog.

    Hola Jordi, gràcies pel Jordi diu, em fots molt content.
    L´últim capítol del cansongs que vaig rebre era el nº 24 i ja en portes 37, ull!! això comença a ser febrícula, a partir dels 39 es febra i 42 directe a la banyera de glassons, però segur que coneixes algun tema qu´et deixa glassat al moment . Diuent que quant agafes una febrada, creixes , almenys quant erem petits ens ho deien, penso que si creixes més, d´estatura, perdràs cobertura amb el mòvil i potser hauran d´aixecar les cistelles i allunyar els 7,25 per donar més espectacle, doncs semblaràs Gullivert amb els Liliputenses, i si creixes en el tema musical pot ser que eduquis de tal manera l´ oïda humana que és modifiqui genèticament i muti en dues membranes absorvents capaces de desxifrar els misteriosos i secrets sons universals.
    Per cert, jo també et llegueixo , això si, col.locant-me abans, un enfaixat ben apretat amb tràctel per punta ,tipo Tutancamon, per evitar qualsevol possible hèrnia, doncs la última qu´em va sortir lleguint el cansongs, no la tenien catalogada en cap revista científica, i el metge qu´em va atendre li ha fotut el seu nom, hèrnia Burrial, que no Boreal tot i la similitut de colors.
    Resto atent a les associacions perverses.
    Gràcies.

  4. BONA NIT , AQUESTA ENTREGA DE CANSONGS, A ESTAT MOLT DIVERTIDA DONCS IMAGINARTE FEN GUARDIA A LA GARITA VIGILANT AL GAT DOLENT I FASTIGOS ES PER RIURE, LA CANSONG DE VETUSTA MORLA ES MOLT CHULA PRO AQUESTA VEGADA APATRULLANDO LA CIUDAD DEL FARI AL MEU ENTENDRE T'ANAVA AL PEL. CONTINUA RECOMANAT BONA MUSICA I FINS UN ALTRA.

  5. Bona nit, Carme:
    per fi rebo els teus comentaris en l’àmbit i l’hora que pertoca. Fins ara sols havia rebut comentaris teus, seguidora entusiasta i fidel d’aquest blog com ets, de viva veu, des de dins un cotxe i a altes hores de la matinada, quan ben just s’hi veu i la sang encara no ha arribat al cervell. Valgui a dir que un a tot s’acostuma i aquestos comentaris matiners són una bona dosi de moral i una bona manera de començar el dia.
    Aquest blog sols té sentit per les persones que com tu i algunes altres, espereu delerosos la propera entrega.

    Pel que fa a la teva observació de relacionar l’escrit amb el famós tema del Fari, dir-te que tens tota la raó. El que passa és que a vegades un té “dies raros” i no acaba d’encertar.

    Gràcies pel comentari (i pels que vindran)

    Una abraçada

    Jordi

  6. Joan Francesc Dalmau

    Seguint els preceptes del Jordi Giribet, jo també em deixaré portar pel cor més que pel cap a l'hora d'intervenir al Mr Cansongs, perquè la resta del dia em toca fer-ho al revés i ja en tinc tot allò ple.

    Arribo tard a posar cullerada a aquesta meravella de blog (o bloc?) tot i les immillorables referències que m’arribaven i la seguretat absoluta que m'agradaria -Seguretat que tenia fins i tot abans de llegir els textos esporàdicament i a tota pastilla per manca de temps o excés d'ocupacions, cosa que que faig de fa mesos però corrent i malament, no amb l'atenció que mereix-. O sigui, que aniré posant cullerada sense seguir cap ordre. (Total, començo ara que ja va pel número 100, no cal que corri per posar-me al dia que no arribo…)

    He de començar per aquest post perquè l'escrit del gat guenyo i cabró m'ha robat el cor. No és només que estigui ben escrit: és que és un relat que només podia escriure el Jordi Giribet. En Vilamatas no ho pot fer. Ni en Voltaire, ni Pere Calders, ni Dostoievski. Alguns d’aquests podrien fer-ho, però no ho farien perquè no se’ls hauria acudit ni s’hi haurien trobat i si fos el cas no ho explicarien. Si m'equivoco que algú em porti un exemplar d’algun d’aquests autors on figuri aquest escrit. I m’atreveixo a dir que ni ho han fet ni ho faran, perquè tampoc se’ls acudirà en un futur. I reforço la meva hipòtesi amb el recordatori que tres dels quatre que esmento (i que són dels pocs que podrien atrevir-s’hi, ull amb el Calders…) malauradament ja no estan entre nosaltres.

    Collons, que està molt ben escrit, és original (en tot el sentit de la paraula original), és divertit i porta el segell del Jordi Giribet. Qualsevol que el conegui una mica ho veu. I si no, li puc recomanar un oftalmòleg.

    La virtut del Jordi és la seva capacitat de mantenir un univers personal viu (un món paral·lel al que anomenem “real”) alimentar-lo a diari i a sobre tenir la generositat de compartir-lo amb xuts com jo que tenim el nostre univers personal deixat de la mà de Diògenes, desendreçat, abandonat i cada cop més buit.

    Amb aquest relat, de sobte m'he tornat a sentir un humà amb harmonia amb el cosmos, ha aconseguit que el nen petit que vaig ser tragués el nas i fes les paus amb l'adult. (Ara m'he fotut massa profund…però és que tinc l’ordinador al soterrani, que s’està més fresc, però és més fondo)

    Jo crec que el Jordi Giribet és una mena de Dalai Lama. És un pare espiritual que opta més pel vi i el pa amb tomata que pel dejuni, més per la música que pel silenci i més per l'alegria que per la contenció. En resum, és un “xute” d'humanitat. El seu humor és balsàmic. El seu humor s'hauria d'envasar i vendre's sense recepta a les farmàcies. Jo crec que fins i tot la Forcades hi estaria d'acord.

    Me l'imagino fent guàrdia amb l'escopeta de balins, me l'imagino corrent per carrerons secrets d'Anglesola en plena nit, després d'haver executat la seva venjança amb els gallòfols, i, sobretot, me l'imagino imaginant-se tot això. Perquè tot això que explica ha succeït. No en tingueu cap dubte. Tant si al món real algú ho pot certificar com si no, és un fet des del mateix moment que ha estat capaç de crear-lo. És màgia, no hi doneu més tombs. El que passa és que en lloc de treure's un conill de la txistera ell n'ha tret un gat guenyo.

    PD:

    Jordi, suposo que amb el temps que ha passat ja ho deus haver resolt. Però si aquest malparit de gat encara us emprenya i no hi ha manera d'esbandir-lo a perdigonades, jo buscaria el seu cau i hi aniria a trucar el timbre a primera hora del matí, que deu ser quan aprofita per clapar, vist que les nits les passa al teu hort.

    (Només vull fer un aclariment per si llegeixi això algú d'aquests que sempre busca tres peus al gat: En aquest escrit no s'ha maltractat cap animal.)

  7. Hola que lo que con excelencia empiza nunca se acabe. Me encanta tu relación con tu gato 😜😜😜. Tus descripciones son fantásticas. Saludines.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s