32 “Hoppípolla”

Hoppípolla”                     
(Sigur Rós)
Sigur Rós
Takk…
2005


Al Jaume Torres, que sense voler surt als llibres d’història…


[Allegro]

32 era el número que lluïa Earvin “Magic” Johnson a la samarreta dels Lakers. M’ho faig vindre bé per poder parlar de bàsquet, del Jaume i altres conceptes que requeriran de la complicitat dels qui han compartit els fets. A la resta de mortals em donaria per satisfet si al menys aconsegueixo no avorrir-los.

[Maestoso]

Amb el Jaume Torres no ens vam coneixer fins als trenta i tants. Sense saber-ho però, els nostres destins ja s’havien creuant en varies ocasions. A principis dels 70 vam coincidir a campaments al Flamisell (la Vall Fosca) i a la tradicional excursió que s’acostumava a fer a Madrid, un cop acabaves l’EGB. Tots dos vam seguir amb passió aquelles finals Lakers-Celtics dels anys 80. Tots dos vam dedicar el temps d’esbarjo a practicar i seguir futbol i bàsquet (ell va aconseguir certa fama com a porter del Barbens) No va ser fins l’any 1996, retirats de qualsevol activitat esportiva i criant panxa al sofà que, gràcies a l’obstinació del Ricard Blanch, una mena de Quixot (amb tot lo bo i lo dolent), que va saber fer-nos tornar a les pistes i, com es diu en l’argot, “vestir-nos de curt”. Van ser uns anys magnífics, en els que vam fer grans amistats i amb les que vam compartir moments entranyables. En definitiva, que vam poder disfrutar d’una segona joventut.

[Andante con moto, ma non troppo]

Vademècum de bàsquet (abreujat)
Actualment a l’NBA està plena d’atletes. Jugadors dotats d’un físic portentós i que fan qüestionar-se la necessitat d’aixecar les cistelles. En èpoques anteriors hi havia més talent. Lo del Michael Jordan no admet discussió. Un ésser sobrenatural. Segurament el millor jugador de bàsquet de tots els temps.
…bé, ara que els seguidors del Jordan  ja tenen la frase i se’n han anat i ja no ens escolten, puc afirmar, i que quedi entre nosaltres, que el més gran ha estat el “Magic” Jonhson. Mireu si era “tremendo” que al seu costat, un paio com el Kurt Rambis, que no en tenia ni punyetera idea de jugar a bàsquet, semblava que fos bo.

Podeu veure un resum de la seva carrera en aquest vídeo
http://www.youtube.com/watch?v=HJYO–zM5Vs
Al Wilt Chamberlain no el vaig aconseguir. Larry Bird era un camioner bebedor de cervessa que les enxufava des de qualsevol lloc. Kevin McHalle (1) era un pivot que la pòlio va dotar d’un moviment de cames desconcertant pels rivals. Kareem Abdul Jabbar era un gegant de 2,18 amb bona mà (pels ganxos, sobretot). El “Doctor J” va incloure l’estètica a les acrobàcies. Akeem Olajuwon (com l’anomenava l’Andrés Montes) era un “ballarí de claqué”. Isiah Thomas, un malabarista. L’almirall Robinson, l’elegància. Charles Barkley, un pivot baix i rabassut, va ser màxim rebotejador de la NBA (segurament gràcies al seu cul). Si anem al vell continent, els antics països de l’est eren els amos. Kikanovic, al qui practicament desconec, sembla que ha estat un dels millors. Sharunas Marchulenis, base lituà, un dels primers europeus en triunfar a l’NBA. Mirza Delibasic era un artista. Toni Kukoc, un fenomen. Drazen Petrovic, segurament el millor d’aquest costat. Amb el Pau Gasol i el Navarro ens trobem amb la mateixa dicotomia Jordan-”Magic”. El Pau és un jugadoràs, però Navarro és una mosca collonera que pulveritza la cistella contraria. Un dels grans. Naturalment, n’hi han molts més dels que podríem parlar, però esgotaríem l’espai d’aquest blog i la paciència del lector… (2)

[Adagio affectuoso ed appassionato]

El Jaume i jo érem els més veterans de l’equip. Estàvem fora de lloc, però una cosa ens integrava i ens legitimava dins el grup: la nostra il·lusió. Vam recobrar aquell caliu (només qui hagi practicat esport en equip sabrà del que parlo) Aquella il·lusió de fer la bossa amb l’equipament. Aquells nervis previs al partit. Plantejar cada partit com una batalla. Lluitar, de manera noble, però sense treva, per cada pilota. Recorrent a l’èpica quan el físic et fallava. Aquella gresca i bon ambient a la dutxa després dels partits. El sentir-te part del grup i ser fidel a una causa.
Tot això ho vam compartir amb el Jaume, fora de lloc, a destemps, com dos adolescents irresponsables i amb poc senderi.

[Finale]

Sigur Rós és un grup de pop islandès que fa una música força personal, creadors d’atmosferes etèries. El videoclip de la cançó, amb aquests padrins “xafatolls”, és una metàfora perfecta per il·lustrar aquesta història de rauxa, inconsciència i amistat.

El segon clip pertany a “Heima” (“a casa” en islandès), una pel·lícula documental que va enregistrar el grup durant la gira que va fer la banda per Islàndia.

Notes:
1- Kevin McHale apareix per cortesia cap al Josep Guardia, jugador que té en gran estima. En una llista de les meves preferències no s’he m’acudiria mai incloure un jugador tant estrafolari com aquest.

2- Hi han jugadors que, malgrat no estar dins el primer nivell, mereixen tot el meu reconeixament, doncs em van influir molt en la manera de concebre el joc. David Russell, que va jugar molts anys a Estudiantes, seria un d’ells.


Anuncis

8 comentaris

  1. Hola Jordi

    Tenint en compte que no he format part d’aquesta època i que de bàsquet hi entenc ben poca cosa, aquest escrit, lluny d’avorrir-me m’ha produït unes emocions increïbles. No pel bàsquet en si, sinó perquè jo també vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Jaume i a més també conec tot el que va suposar aquella època gloriosa, la qual encara avui teniu tots molt present. Una història molt ben estructurada amb uns petits tocs d’humor sempre presents en la majoria dels teus escrits. Enhorabona i continua així.

    Pel que fa la cançó, no coneixia el grup però no sé perquè l’he relacionat amb el grup Kings of Convenience. Serà perquè tots dos són nòrdics ?

    Una abraçada,
    Teresa

  2. Sí. Has pogut conèixer els vestigis de tota aquella etapa. I vas poder conèixer al Jaume, que va ser-ne part important. Els que a més van viure les representacions teatrals dels Templers a Barbens, segur que han reconegut el tema musical, que ja el vam utilitzar en el primer documental on es parlava dels assajos i del procés de creació de les representacions. Per cert, aquell any va ser el primer en que la Mercè Mateu va dirigir l’obra i ho va fer d’allò més bé. En parlarem de tot això en properes entregues…

    Gràcies pels elogis. Sempre van bé. Molts cops un mateix arriba a pensar que s’enrrotlla massa…

    Una abraçada

    Jordi

  3. Jordi, Tresa…
    Molt bones.
    Mai es massa tard per res…
    Com sempre, molt bó l'escrit i fins i tot trobo que la cançó s'hi adiu.
    Sort en vam tenir de tu i del Jaume, en l'equip de basket i sobretot en el sentit de grup, colla, ja que erau la “cola” que mantenia els individus “enganxats”, com així s'ha pogut demostrar…
    Sense vosaltres res no hagues estat tant bó i suposo que no sóc l'únic que opino així. Em temo molt que l'únic que pugui discrepar és el Quixot(no podia haber estat més encertada la metàfora) i no perque no ho vegués així, sinó perque no li va interessar…
    Del basquet, només dir que per mi ja no és el mateix.
    Abans frisava que arrivés el divendres al vespre, per poder anar a l'entrenament i tornar-vos a veure a tots, seguit del post-entrenament.
    L'únic que m'importava del partit del cap de setmana era estar tots junts un altre cop.
    Ara no tinc ni ganes de tirar a cistella…
    Un fort agraïment des d'aquestes línies per tu i el Jaume.
    Moltes gràcies.

  4. Hola Manel:
    bé, suposo que aquesta il·lusió de la que parlo a l’article era tant forta que s’encomanava al grup. Clar que per l’altra banda ha d’haver-hi gent receptiva, tal com va ser.
    El bàsquet encara el vaig seguint i el continuo disfrutant com aficionat. Sempre ha estat un esport molt més noble que el futbol. Però clar, sense poder-ho compartir amb el Jaume no és el mateix.
    El Quixot va tindre oportunitats de redimir-se, però com Sant Pere va negar tres vegades conèixer Jesús. No se si s’ho podrà perdonar… en fi, no seré jo qui el jutgi. Tothom ha de fer lo que creu correcte.

    Moltes gràcies Manel, pel teu comentari.

    Una abraçada

    del Jaume i meva

  5. Son les onze de la nit. La nena dorm. Avui he descobert el teu blog. Estic encantada!! Jo també recordo aquesta època com una de les millors de la meva vida. Se que ja no es el mateix… El Jaume mes que “cola” diria que era el “superglu” !! Amb això no vull dir fóssim menys, sinó que era un nexe, com una mena de carro amb dues rodes (Jaume i Jordi) perquè ereu com siamesos!! Encara que tots el trobem a falta, se que per tu encara va ser mes dur. Vull aprofitar per donar-vos les gràcies a tots! A tu, al Manel, al Josep, al Richi,als Davids, la Ros, la Carme i a tots els que en algun moment van coincidir amb nosaltres … I sobretot al Jaume. Records a tots. Espero que ens veien aviat. Petons. Montse

  6. L’autor ha eliminat aquest comentari.

  7. Hola Montse:
    m’alegra molt que, mestres la teva filla somiava, hagis descobert aquest blog i que hagis penjat aquest comentari tant guapo. M’ha agradat molt i m’ha fet molta il·lusió llegir-lo. Sí, a mesura que va passant el temps, no tant sols no oblidem al Jaume sinó que cada dia el trobem més a faltar. Com molt bé dius ell era el nexe, el pal de paller de la colla. I si ens referim a la relació que teníem tots dos, ell era Sherlock Holmes i jo el doctor Watson, ell Quixot i jo Sancho Panza, ell Batman i jo Robin. Com tots aquests una parella indestructible…

    Una abraçada

    Jordi

  8. Hola Mr Cansongs! No puedo imaginarlo de sport jugando al basketball o haciendo otro deporte jiji perdóneme Usted pero yo lo veo y leo más bohemio que forzudo haciendo facha o pesas. Ver para creer 😂😂😂 no obstante celebro que haya tenido una 2 juventud?😳😳😳Con lo joven que Es Usted, Usted vive en la eterna juventud!😉
    El Basketball es un deporte bastante completo para mí, también tengo recuerdos, no muy gratos de estar sentada en el banquillo para tranquilidad y exito del equipo en práctica de grupo en gimnasia de la ESO jiii 😂😂😂. Como siempre muy ilustrativa y memorable su reseña y sus recomendaciones musicales. Saludines ☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s