31 “Köln, january 24, 1975. Part I”

Köln, january 24, 1975. Part I”                     
(Keith Jarrett)
Keith Jarrett
“The Köln Concert
1975



“La realidad puede permitirse el lujo de ser increíble, inexplicable. Lamentablemente una obra de ficción no puede permitirse las mismas libertades”.         
 
 (“Aire de Dylan”, d’Enrique Vila-Matas)

Va caient la tarda al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) ens estem cruspin uns donuts acompanyats d’uns cafès. La gata fa becaines en una cadira del costat. Al fons els habituals de sempre fan la botifarra. Els últims rajos de sol s’esvaeixen quan irromp per la porta Keith Jarrett, l’afamat pianista de Pensilvànnia. Per un moment es fa el silenci i tot s’atura davant aquella figura esquifida però determinada que sense dubtar avança cap al piano que està instal·lat per l’ocasió. Mr. Raons i jo ens hem quedat amb el donuts a mig mastegar. Un jugador s’ha quedat amb el braç alçat, amb la manilla de trumfo als dits, a punt d’arrastrar. Fins i tot la gata, pasota de mena, ha aixecat el cap a veure que passava. El Keith ha fet una breu inspecció al piano i s’ha dirigit al taulell a parlar amb la mestressa.

El temps s’ha tornat a posar en marxa. He pogut desfer la bola que s’he m’havia fet a la boca. Finalment la manilla a rodat pel tapete.

– És en Keith Jarrett. És curiós que amb el piano sempre improvisa (li he dit a Mr Raons “per lo bajini”)
– Clar, així no li cal escriure ni dur partitura…
– Ja ho diuen, el món avança gràcies als ganduls.
– Doncs ja veuràs com a aquest paio la mestressa li treu la son de les orelles…
I hem seguit amb les nostres cabòries.

De sobte un gran remostré ens ha trencat la conversa. El jugadors de botifarra estaven tots agafats al piano portant-lo a pes de braços mirant de traslladar-lo de lloc. La mestressa els anava manant, atenent les instruccions del Keith, que s’ho mirava atentament. A la poca estona, Mr. Raons i jo també hi estàvem agafats (al piano) fent de camàlics. Ens l’ha fet portar de punt a punta de local, el molt cabronàs… es veu que allí on estava no era el lloc adequat… un cop s’ho ha mirat i remirat encara ens ha fet donar un parell de tombs amunt i avall amb el piano al coll fins deixar-lo en el seu lloc d’origen.  Clar, aquell piano s’ha hagut d’afinar. Ha arribat un tècnic amb tot d’estris. A nosaltres ens ha tingut a tots firmes, atents a tot el que l’hi calgués. Ja era negra nit quan finalment semblava que tot estava en ordre. Als oients ens ha fet asseure en unes cadires escrupulosament alineades. Ah, i sense xistar. Amb el local a les fosques, al Keith encara l’hi molestava la claror que venia de l’enllumenat del carrer. Ens hem hagut d’esperar una bona estona a que algú fes les gestions pertinents per deixar tot Sant Martí a les fosques.

Per fi, tret d’un breu incident provocat pel gat, que ha sortit de dins el piano, el Keith s’ha assegut davant l’instrument. Abans de prémer cap tecla però, ha estat ben bé un quart d’hora clavant-nos una mirada inculpadora que adivinàvem a través de la foscor. Moments abans una inoportuna tos havia alertat al Keith ficant-lo de mal humor. Crec que per culpa d’una engruna de donuts que s’hauría encantat darrera d’un queixal.

I el Keith Jarrett s’ha ficat a improvisar. Per sort, capficat com estava en la música, no ha estat fins a trenc d’alba, quant la primera claror del dia il·lumina el local, que se’n adona que tots (gat inclòs) estem adormits. Quina manera més bonica d’agafar el son. I he tingut un somni meravellós.

 

Anuncis

3 comentaris

  1. Salutacions Jordi,

    En el seu dia, en descobrir el treball, recordo que també no m’ho podia acabar de creure que un pianista toqués durant una estonada sense partitura!! “The Köln Concert” encara avui m’agrada escoltar-lo, en particular, la darrera peça o 4a part (2 c). És una petita debilitat musical.

    Una abraçada!

    Toni

  2. Sí senyor. Jo també gaudeixo molt amb la peça final. Ara, de cara al profà, a qui encara no coneix l'obra del Keith Jarrett em semblava que no era prou representativa per mostrar tot aquest allau de música que pot arribar a desenvolupar tot improvisant. Aquest disc, a més, va ser la carta de presentació d'ECM a casa nostra, segell discogràfic alemany, amb una nòmina de grans músics que es movien al voltant del jazz, però amb una vocació per renovar el gènere i de fusionar-se amb els estils més diversos. A més, els discs venien amb un disseny impecable, modern i acurat, lo que els feia encara més atractius.

    Keith Jarrett ha anat editant treballs de manera desenfrenada, ja sigui en forma de trio, acompanyat de bateria i contrabaix, o bé piano sol. En qualsevol d'ells sempre és un plaer escoltar-lo.

    Un cop més, moltes gràcies per la teva aportació.

    Una abraçada

    Jordi

  3. Hola Mr Cansongs, excelente pieza musical! Dialogo impecable!☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s