29 “Psyché rock”

Psyché rock”                     
(Pierre Henry / Michel Colombier)
Pierre Henry
Messe pour le temps present
1967


“Tots aquests moments es perdran… en el temps… com llàgrimes en la pluja”
                      Roy Batty
                     (Blade Runner, 1982)

A Blade Runner, la meravellosa pel·lícula de ciència-ficció de Ridley Scott, clàssic inqüestionable, no sols del gènere sinó de tota la història del cinema, entre altre qüestions, se’ns parla de la memòria com a base de la nostra existència. Els mecanismes de la memòria són ben complexos. Molt sovint ens passa, a mi cada cop més, que no som capaços de recordar que vam menjar ahir per dinar i en canvi tenim una imatge força precisa d’algun fet que ens va passar fa molts anys, quan erem molt petits. Sembla ser que la memòria va lligada al llenguatge. Per això és difícil conservar records anteriors als 3 anys. En tot cas alguna imatge difusa, una sensació poc concreta i que sens fa complicat de transmetre. És a partir dels 3 o 4 anys quan comencem a utilitzar el llenguatge i podem nombrar, classificar els records.

Els sentits són els que ens permeten evocar aquests records. Un so, una olor, un tacte a la pell. No hi ha dubte que un gran mitjà per evocar records és la música. Amb ella podem arribar fins a aquells racons més amagats de la memòria i allí trobem coses de les que semblava que no en sabríem mai més res.

Dins el marc d’aquest àlbum de cançons, n’hi hauran que seran anteriors al meu naixement però que vaig descobrir posteriorment. Ara em pregunto, quina va ser la primera cançó que vaig sentir?  Això es fa impossible de saber. Segur que de ben petit em vaig creuar amb moltes melodies. Un èxit del moment que sonava per la radio. Un vall a l’envelat per la Festa Major quan em bressaven al cotxet. Una cançó de caramelles per Pasqua Florida mentre mossèn Ricard m’acaronava. Tot això s’ha perdut en el temps, “…com llàgrimes a la pluja”. Qualsevol opció hauria de ser inventada. Quina és però, la primera cançó que sóc capaç de recordar? He fet un exercici memorístic i no he pogut anar més enllà. Al tocadiscs del pis que teníem al mig de poble varis són els temes que recordo escoltar-hi, “Bring a little lovin’”(1968), de Los Bravos, “Cerca de las estrellas”(1968), de Los Pekenikes, “La fera ferotge”(1968), d’Ovidi Montllor, entre altres. Però per les dades d’edició dedueixo que dos són els més antics i per lo tant amb més possibil·litats de ser escoltats amb anterioritat. L’un és “El baile del bufón”, de Los Relámpagos, i l’altre “Psyché rock”, de Pierre Henry, tots dos del 67.


Del grup madrileny en parlaré en una altra ocasió dedicant-li una entrada en aquest blog. En aquesta ocasió em centraré amb el Pierre Henry, un dels exponents de la música electrònica analògica als anys 60. No podem parlar de pioner perquè de fet la música electrònica va començar molt abans. Si tenim en compte algunes experiències ens hem de remuntar a finals del segle XIX (en properes entregues en parlarem de tot això…) La música de Pierre Henry ha estat font d’inspiració de molts autors posteriors. Encara avui en dia moltes de les seves propostes continuen sent vigents.

Ja us podeu imaginar aquell nen de 5 anys davant aquests sons tant “moderns” i estranys. No en podia pas sortir indemne. Molts cops, si escorcollem una mica en els orígens, moltes coses queden justificades. Vet aquí.



Anuncis

1 comentari

  1. comentari rebut via e-mail de Mr Raons:

    Els racons de la memòria músical

    M’encanta la ciencia-ficció i m’encanta Blade Runner… entre altres obres mestres del genere. Confesso ser un treky, ser amant de la princesa Leia, ser germà d’alien, amic d’avatar, enemic de klaatu i admirador de Riddick… entre altres. Però sobretot un enamorat de 2001 odisea de l’espai, 2010 i viatge a Mart… Sens dubte una part de la meva memòria està plena d’informació d’aquest genere.

    Però també és veritat que quant era petit, en mig d’un món carpetometonic, l’única cosa que em podia impactar era la música. Influenciat per la radio del moment, encara recordo a la Tia Antonieta amb el seu comentari irònic a la cançó del Manolo Escobar “donde estara mi carro” on responia “i jo que se on és el teu carro… a mi no m’emprenyis”, o les cançons mexicanes del Jorge Negrete (diuen que era fill de Sant Martí) i mariatxis de la postguerra i més, que tant li agraden al pare i tiets… de sobte, amb cinc o sis anys, em recordo que em va flapar un negre que es contorsionava a l’escenari amb unes paves que escollonaven (això em va portar uns quants anys més descobrir-ho) i un ritme que “trencava” amb el ha via vist i sentit cada dia a casa. Era el grup Boney M.

    No negaré que entre mig d’aquest descobriment natural, algun que altre cosi més gran, em feien escoltar el Nino Bravo i tota aquella colla de cantants de l’època de “pota d’elefant”. Mai no l’he suportat la pota d’elefant. Potser em bé d’aquí la meva aversió a la casa reial espanyola, per la relació d’aquests vells elefants uniformats… amb aquells pantalons acampanats que no suportava.

    Estic plenament d’acord amb mister Cansongs en què una música et porta molts records: d’infantesa, de joventut, de parella, de… els quals al seu moment varen quedar gravats en el disc de la memòria personal. Tot i que, algunes vegades l’agulla salta del solc del vinil i acabes confonent les faves amb les bledes i els pebrots amb les mates d’enciam… tu ja m’entens, com deia en Raimon.

    El que vull dir, el que vull expressar, el que vull fer entendre… és que a la fi, som productes del fil musical de la nostra joventut. És a dir, Mr. Cansongs compaginava el biberó amb els sons alternatius de Pierre Henry (pare d’un gran futbolista) i així li ha anat… fent blogs de música alternativa. Mentre que Mr. Raons compaginava el biberó amb la música pop estrangera, tot i no saber anglès, (podem dir que avui dia encara no en te ni flowers) i així li ha anat… fent escala en hi-fi tota la vida i… ara que és vell i feixuc… fa de Georgio Aressu, fent veure que això de la coreografia és el seu… un fil musical provinent de la infantesa que ha madurat amb el temps.

    Mr. Raons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s