28 “Time has got nothing to do with it”

“Time has got nothing to do with it”                     
(Peter Murphy / Pete Bonas)
Peter Murphy
Love hysteria
1988


Peter Murphy és d’aquells artistes que havien de ser-hi. Eren moltes ja les nits que la seva poderosa veu m’atormentava reclamant figurar en aquest llista de cançons tant “sui generis”.
Al seu repertori hi ha un bon grapat de cançons. Amb moltes d’elles hi he festejat però al hora d’escollir-ne una no podia ser altra que aquesta “Time has got nothing to do with it” si no volia córrer el risc que la meva pròpia veu (de la consciència, en aquest cas) m’hagués fotut més nits enlaire.

I la veritat és que encara ara la trobo commovedora com el primer cop. La lletra és força estranya. Les paraules, amb la musicalitat amb la que surten de la gola de l’ex-membre de Bauhaus infonen èpica i misteri. Tot i així no arribo a trobar-hi un significat llògic (molts cop ni cal) Aprofitaré doncs aquest concepte del temps com a punt de partida per relacionar dos relats. Dos variants del mateix tema en que en un mateix periode de temps, segons per qui, pot passar més o menys coses.

La primera de les històries té com a protagonista a l’Antonio Díaz, (el podeu conèixer en aquest magnífic vídeo https://vimeo.com/36867859 que ha fet la Maria Giribet, producte de la casa també)
poderós escultor del ferro i que té un caràcter i temperament heretats d’aquest noble metall. L’anècdota, explicada per ell mateix, la transmeto aquí sense que l’Antonio Díaz en conegui l’existència i confiant que per raons generacionals sigui maldestre en l’us d’Internet i les noves tecnologies. En qualsevol cas el contingut d’aquesta història l’honra i sols en podria retreu la indiscreció.

Es trobava el jove Antonio (això de jove, per falta de dades, m’ho invento) passant uns dies en un hotel d’algun lloc del centre d’Espanya compartint les vacances junt amb la seva dona i un matrimoni amic. Aquella tarda d’estiu l’Antonio i el seu amic anaven donant tombs al voltant de la piscina de l’hotel (les dones estaven per uns altres menesters). Es veu que l’amic estava atabalat per algun assumpte i no parava de donar explicacions a un Antonio atent. Resulta que a la vora d’aquest hotel hi havia una instal·lació militar americana. Estaven practicament a tocar, i estaven separats per un passadís de pocs metres amb un filat metàl·lic a cada banda. Aquest passadís, com que hi era prohibit l’accés estava més aviat deixat i ja hi havien crescut els matolls i les males herbes. En un moment donat, no se sap ben bé per quina causa, en aquells matolls, ressecs com deurien estat per aquella època de l’any, s’hi va calar foc. L’Antonio, que se’n va adonar, no va dubtar ni un moment en enfilar-se al filat i saltar cap a dins del passadís. En un primer moment va intentar aturar l’incendi picant amb un bastó. Donat que això no va ser suficient, va alertar a altres clients i personal de l’hotel i els va instar a que l’ajudessin. Aquestos omplien galledes amb aigua de la piscina i els hi anaven passant a l’Antonio que les abocava sobre les flames. Finalment va poder apagar el foc.

Les autoritats militars van renyar a l’Antonio pel fet d’haver fet cas omís dels indicadors de la zona. No obstant això, van valorar la seva determinació per apagar aquell foc fins i tot possant en perill la seva integritat física. Tant és així que al cap de pocs dies l’Antonio va rebre una mena de diploma on se l’hi agraïa la seva intervenció i on es feia esment del seu acte heroic. Sigui com sigui, tot just haver apagat aquell foc i haver tornat la calma al lloc, l’Antonio es va incorporar al costat del seu amic que, aliè a tota la moguda, continuava donant tombs a la piscina, capficat amb les seves explicacions. L’Antonio les va seguir atent, aquest cop més encara, per a veure si agafava el fil.

Es veu que l’amic tracta de bajanades el relat d’un incendi i de corredisses. Fins i tot, ni ensenyant-li el diploma s’ho acaba de creure.

Bé, volia explicar-ne dues d’històries però veig que m’allargaria massa. Ho deixaré per una altra ocasió. Suposo que amb aquestes històries el temps no hi té res a veure…



“El temps no hi té res a veure”

Fes-me una cosa artificial, amb caràcter
Feta de fusta, amb força vital
Fes-li un braç, que apunta a la terra
I una mà, que em senyala
Sigui on sigui
Sigui on sigui
I que coneix tot lo invisible

El rellotge no pot girar enrere
Amb tristos remordiments
El temps no hi té res a veure
Veuries, veuries
Si tinguessis 3 anys un cop més
I ho tornessis a fer tot igual
El destí ens torna bojos
El destí ens torna bojos

I te’n vas anar a l’aventura
Amb molta vergonya
Potser la teva boca podria ensenyar
Potser penses que creus que
Hi té molt a veure amb
Hi té molt a veure
No espatllem res, res de res

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure

Els canvis són bojos amb ulls inculpadors
I morals que desdibuixen les paraules
De nous missatges
Si només sabéssim
Que no tot passa aquí
Allí les incògnites no abunden
I s’oblida la ceguera
S’oblida

El pla perfecte
No és l’home
Que et diu
Que t’equivoques

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure

Vés cap a la clariana
I entesos els miratges
Lluita i crida el jurament
La il·lusió és el dolor
La il·lusió és el dolor

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure
Temps






Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s