23 “1979”

“ 1979”                     
(Billy Corgan)
The Smashing Pumpkins
“Mellon Collie and the Infinite Sadness”
1995


Lo de la tecnologia em costa. És curiós com els mètodes per comunicar-nos han anat evolucionant amb poc temps. Internet, els correus electrònics, els chats, Twitter, Facebook i una llarga llista de xarxes socials ens permeten estar en contacte permanent. I sobretot la telefonia mòbil. Si fa uns anys era inconcebible endur-se el telefon de casa, (hauríem necessitat un fil molt llarg) ara practicament tothom el duu a sobre. En època dels meus pares havies d’anar a la centraleta del poble per poder trucar a Barcelona. Per parlar amb una altra persona per telefon sols ho podies fer si era a casa, a la feina, o en alguns casos, al bar. Ara el lloc és irrellevant,  pots parlar des de qualsevol lloc del món. Fins i tot pots dir que ets a casa mentre t’estàs prenent unes canyes al bar. La meva relació amb els telèfons sempre ha estat dolenta. Quan sona el telefon a casa jo me’n vaig cap a l’altra punta. Darrerament he aprés a aprofitar aquesta opció tant útil com és que surti escrit el número que et truca. Una bona pensada.

Lo de l’ordinador mereix capítol apart. El primer que em vaig comprar vaig estar un any a engegar-lo. Fins al moment em nego a pertànyer a qualsevol xarxa social. Per lo tant, pel que fa a aquest tema parlo “d’oïdes”. Un crea el seu perfil, indicant els gustos, aficions, manies, etc, en teoria per poder coneixer i interactuar amb gent amb qui tingui afinitats. Malgrat disposar de diferents nivells per filtrar i restringuir l’informació, Internet és tant gran que les seves escletxes són molt grosses i (això sí que ho he viscut) un dilluns al matí et pots trobar que un company de feina et digui on vas sopar dissabte perquè t’ha vist “penjat al Facebook”. Els més grans crec que no sabem util·litzar ben bé totes aquestes tecnologies. Venim del “pla antic” i hem fet una “adaptació” per anar fent i no quedar-nos endarrera. Els més joves, que ja han nascut han tot aquest “tinglado” són els que més o menys o fan anar tot. I mai millor dit lo de fer-ho anar tot. Per que de fet, no se si l’eficàcia o els resultats estan a l’alçada del mitjans. Em temo que molts cops els continguts són força pobres comparats amb l’esforç i desplegament que suposa aquest enrenou.
I la dependència que ens genera tot això? L’altre dia vaig actualitzar el sistema operatiu i (això és típic) de cop i volta em vaig trobar que no m’anava res. Sabeu l’engoixa que em va entrar? I és que la pròpia immediatesa i velocitat del medi ens arrossega i ens fa portar pressa. Us imagineu, en temps remots, a una persona que vol enviar una carta a un cosí d’Amèrica i s’angoixa perquè no troba el segell? Aquesta presa, aquest córerr no se spa ben bé peruqè, ens af esciruer d’una manrea poru pecluiar. Les paruales s’entorutlligne, lse llteres canvein de llco, de manrea com si pnesament i dist no anessin alhoar.

I ara que parlo de cartes, recordo que vaig anar a la llibreria Caselles de Lleida, ara ja fa uns quants anys, a buscar un llibre per regalar a un nen petit. Vaig tindre la sort que em va atendre una noia jove, molt atenta i carregada de paciència que, atenen les meves peticions em va ensenyar diferents contes adequats per l’edat del nen en qüestió. Hi havia un conte que hi tenia especial predilecció. El llibre era d’aquests amb pàgines gruixudes i que es despleguen tot de coses. Hi havia un sobre amb una carta que anaves introduint per uns forats i apareixia a la pàgina següent. Explicava tot el recorregut d’una carta, des de que un l’escriu fins que la rep el destinatari. La dependenta, amb una professionalitat intaxable anava fent tots els passos. Que si ara fiquem la carta dins el sobre i la tirem a la bústia de correus. Que si ara ve el carter i la recull. Que si ara la fica en una saca i la porta a l’estació… aquella noia no escatimava explicacions i jo no em perdia detall… que si el carter de l’altre poble agafa la bicicleta i porta la carta… aquella carta que en va donar de tombs!  Doncs la xicota no va parar fins que la carta va arribar al seu destinatari. Em va explicar el conte de pe a pa.

Doncs bé, tornant al tema que ens ocupa, no és que renegui de les noves tecnologies, tot al contrari. Els camins que ens han obert són fabulosos. Però sí que penso que lo més important són els continguts. I que una bona conversa de tu a tu (amb una cervesa fresca), una mirada fit a fit, encara no té parangó.

The Smashing Pumpkins, el grup de Chicago que s’han separat i tornat a ajuntar mil cops… Han aportat bons discos. En aquest doble LP, “Mellon Collie and the Infinite Sadness”, hi han molts i molts bons temes. Un dels meus preferits és aquest “1979” en que Bill Corgan, líder del grup, fa referència a aquesta estranya sensació de quan adolescència i avorriment coincideixen.

Anuncis

1 comentari

  1. Aquest cop, i sense que serveixi de precedent, m'he permès la llicència d'afegir un tercer vídeo. Es tracta d’una actuació en directe en el marc incomparable del museu Guggenhein de Bilbao. Aprofitant que el vídeo està subtitulat amb català he esborra la meva més que dubtosa traducció.

    Salut!

    Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s