19 "Hope"

Bugge Wesseltoft
New Conception of Jazz: Film Ing
2004

Cada cop que passo per davant d’aquell edifici recordo l’episodi que em disposo a explicar. Com ja saben molts, fa molts anys que em dedico al món de la construcció, primer com a paleta i constructor, i des de fa uns anys, a la formació, basicament de nois joves. Entre un període i l’altre vaig passar una etapa on treballava a jornal per un empresari tot conservant la meva condició d’autònom. Estem a l’any 2004, o sigui, en plena especulació inmobiliaria. En uns terrenys propers al marge del riu Ondara, a Tàrrega, on tot eren horts i camps erms, la febre constructiva va canviant el paisatge. Hi ha el projecte de construir-hi un bloc de pisos. Primer però, un vell edifici, destartalat i fora de funcionament fa nosa. És curiós com, dins grans empreses hi han apartats que depenen d’un petit grupúscul de gent. És molt habitual en les pel·lícules bèl·liques, en que tota la sort d’una missió s’encomana a un petit “comando” de soldats, normalment tots afectats per traumes infantils, dubtes existencials i amb problemes psicològics importants. Doncs en aquest context ens trobem, el gran terreny, pagat a no-se-quants-milions-d’euros-lo-pam, en la que tota una flota de maquinària pesada ha d’entrar per començar a construir, però abans s’ha de desmuntar aquesta petita edificació obsoleta. I qui ho ha de fer? Quin serà aquest “comando” que netejarà la zona, que es jugaran la vida per a que l’empresa tingui el camp aclarit? Doncs aquest petit grup d’herois anònims estarà format per dues persones: l’Amadou Baldé, un xicot immigrant africà de Guinea-Bissau (un negre, vaja, com tocaria també en les pel·lícules i que acostuma a ser qui maten primer…) i un servidor. Anàvem armats amb un d’aquests vehicles amb cistella elevadora, per poder “atacar” des de qualsevol flanc.
 
Hi hauria dues maneres de fer desapareixer una construcció. La demolició o l’enderroc. La diferència entre les dues tècniques seria què, mentre en la demolició es fa caure l’edifici, bé amb mitjans mecànics (a patacades) o pirotècnics (dinamita), l’enderroc consistiria en desmuntar l’edifici en sentit invers en el que va ser construït, o sigui, es començaria per la teulada i aniríem baixant fins arribar als fonaments. La nostra missió era enderrocar l’edifici. L’estructura de la coberta era de lo més clàssic en el nostre entorn. Bigues de fusta ancorades a la paret. Sobre les bigues, unes llates de fusta on es recolzaven les teules àrabs. Des de dalt la cistella elevadora anàvem traient, primer les teules, que no estan fixades a les llates. Un cop tretes les teules vam anar treien les llates. Aquestes sí que estaven clavades a les bigues mitjançant uns claus d’enllatar (d’aquí el seu nom), un a cada extrem de cada llata. La mobilitat amb la cistella era limitada, i les mateixes parets impedient que ens poguessim col·locar molt endins de l’edifici. És per això que, com que ens anava molt justet d’arribar als trams centrals, util·litzavem una llata per fer palanca sobre la biga per poder desclavar les llates. La veritat és que estaven ben fixades i s’havia de fer força per desenganxar-les. En una d’aquestes, l’Amadou, que no havia tret el clau de la llata que feia servir de palanca (això va ser una errada), va com relliscar i el clau se li va clavar travessant-li tota la mà. La primera reacció va ser agafar-li la mà i estirar fort per arrancar-li el clau. Sols vaig tenir un intent i no deuria estirar prou fort perquè el clau no es va moure de lloc. Després ja no hi vaig poder tornar perquè l’Amadou, amb clars signes de dolors, no em va deixava. I allí estàvem tots dos, dalt de la cistella, espantats i un amb una llata de dos metres clavada a la mà. Era qüestió de baixar i d’anar corrents cap al CAP. Jo ja tenia la meva Renault Kangoo. Clar, l’Amadou, amb la llata incorporada no passava ni per la porta. Ho vam probar per la porta del darrera, però tampoc… Res, anem-hi a peu. En tot cas no erem gaire lluny del CAP. Doncs venga, ja ens veus a mi, l’Amadou i la llata, tots tres enfilant vorera avall pel costat del riu. Quan arribem a la passarel·la per travessar-lo, ens creuem amb el Jaume Oliveres, per cert, gran pianista. L’home però resulta que és una mica aprensiu. De moment em ve a saludar (és molt efusiu) “Hola, hola, Jordi! Com anem…?”, però a la que se’n adona de la situació es despedeix “… molt bé, molt bé. Que vagui bé, eh? Que vagui bé…”, i el perdem de vista. Finalment arribem al CAP i allí no ens saltem cap tràmit. Anem al taulell de recepció a exposar el cas i obrir expedient. El personal s’ho anava agafant amb certa sorna. D’allí passem al passadís on seiem per esperar que ens cridin. Ens criden i mentre jo em quedo assegut, ells dos, Amadou i llata, passen a la consulta. Després d’una estona i algun gemec surt una infermera amb la llata als dits i amb una sorneguera mitja rialla a la boca, em diu: “té, això és vostre…”.

I res, tornem sobre les nostres passes, ara amb l’Amadou amb la mà embenada i jo amb la llata a l’espatlla. Enfilem riu amunt per continuar la nostra missió.
Quan passo per davant d’aquell edifici recordo aquests fets, i penso que avui hi viuen confortablement tot de persones alienes a aquests fets, i gràcies a herois anònims com l’Amadou.

“Hope” (“Esperança”) és un magnífic exemple de com de la trobada de dos artistes provinents de dues cultures tant oposades i distants com són el noruec Bugge Wesseltoft i el tunisià Dhafer Youssef, pot sortir una música extraordinària.

Com ja és costum de la casa, la versió en estudi i la versió en directe.

Anuncis

4 comentaris

  1. Salutacions Jordi,

    La vivència viscuda que expliques és colpidora. El tema musical escollit és ideal per acompanyar-la de fons. Els millors desitjos pel teu accidentat company de treball.

  2. Hola a tots,

    M'ha cridat l'atenció que el Jordi lligues l'anecdota del Amadou amb la música del Dhafer Youssef.

    Recordo perfectament com ho explicava quan va passar: tenia de trets de tragicomèdia. Per una banda la situació era còmica i,

    per una altra, era tràgica degut a la situació en que es trobava la víctima. En preguntar-li si li feia mal, el jordi em deia que

    d'entrada sí però que pel camí ho podia aguantar. Era ben sofert el noi!

    Personalment vaig seguint aquest músic des de fa temps i m'agradaria proposar-vos un altre tema per complementar el

    triat pel Jordi (més que tot per donar a conèixer una mica més aquest músic). Forma part del disc “Electric Sufi” (2001) i es diu

    YABAI. No tinc ni idea de que va la lletra però tot sembla indicar que és tracta d'un lament.

    Salut,

    Josep

  3. M'ha agradat molt l'aportació que fas, Josep. Aquest és un bon espai per dialogar de música, compartint, contraposant si s’escau, idees musicals. El tema musical que proposes és molt maco. Molt sentit. Menys sofisticat que l'exposat al blog, i per lo tant més “pur”. Pel que fa a la lletra, aquesta mena d'interpretacions vindrien a ser com les dels cantaores flamencs, que no s'enten res però se'ls hi entén tot.

    Gràcies per l’aportació

    Jordi

  4. Hola Jordi,
    Reconec que clavar-se una punta d'enllatar a la ma, no té cap gràcia (pot ser una greu lesió). Però m'han saltat les llàgrimes de tant riure llegint la vostra història (la de l'Amadou i teva). Tal i com ho expliques, amb aquesta subtil ironia, ben pròpia del teu estil d'humor, no podia parar de riure. És molt bona la comparació amb el “comando militar” !!!! I he rigut fins que escrius “…surt una infermera amb la llata als dits i amb una sorneguera mitja rialla a la boca, em diu: “té, això és vostre…”.
    Desitjo que l'Amadou s'hagués guarit completament i sense cap complicació.
    Una abraçada,
    Ramon Cuñé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s