11 "Cena recalentada"

(Teo Cardalda / Germán Coppini)

Golpes Bajos

“A Santa Compaña”

1984

La moguda atlàntica.

En plena eclosió de la Movida madrileña, des de Vigo irrumpeix dins el panorama musical Golpes Bajos, un grup que venia a demostrar que la perifèria existia, que hi havia vida més enllà de Madrid. Basicament el nucli dur de la banda el forment Teo Caralda (Bouzas, Vigo; 1962) i Germán Coppini (Santander, Cantabria; 1961). Aquest és també vocalista de Siniestro Total, per lo qual durant una temporada compagina els dos grups fins al 1983, any en que es dedicarà exclusivament a Golpes Bajos. És llavors quan editen un maxisingle amb un parell de temes inoblidables: “No mires a los ojos de la gente” i “Malos tiempos para la lírica” (que vigents i actuals sonen aquests títols). A l’any següent editent el que serà el seu primer i únic LP, “A Santa Compaña”. Al 1985 van publicar el mini-LP “Devocionario”. Es pot considerar l’obra póstuma ja que anys més tard gravarien algun recopilatori amb noves versions però que són perfectament prescindibles.

Centrem-nos doncs, en aquest “A Santa Compaña”, un disc ple de grans temes, la majoria firmats pel Teo en la part musical, i la lletra del Germán. El disc aporta basicament un alé fresc dins l’àmbit musical del moment, compaginant estructures pop amb ritmes llatins. Són moltes les cançons que podrien figurar en aquest Àlbum: la frenética “Fiesta de los maniquies”, la delirant “Colecciono moscas”, la tendra “Escenas olvidadas”, la suggerent “Hansel y Gretel”, o la misteriosa “A Santa Compaña”. Però m’he decidit per aquesta “Cena recalentada” perquè explica de forma molt emotiva la història d’un adolencent i que segur que molt s’hi veuran identificats.

Aviat va arribar el final. El Teo Caralda va caure seduit pels cant de sirena de la María Monsonís, amb la que van formar el duo Cómplices, mentres el Germán quedava fora de joc. Mentres el Teo assolia cert èxit amb les seves cançons d’embadocat, el Germán se’n feia creus i, a peu de barra demanava una altra ronda. Mestres l’un estava sobreexcitat, a l’altre ja li mancaven els estímuls (“un cop baix”, deuria pensar el pobre del Germán. O, de baix en baix: “malos tiempos para la lírica… camarero… otra”). S’ha escrit força sobre el tema. Segurament el talent musical el posava el Teo, però l’ideòleg i militant era el Germán. Un cas com el del McCartney i Lennon, en que el tot és superior a la suma de les parts.

Malauradament la carrera del grup va ser breu, però ens va deixar grans cançons. Com diu el Sr. Tyrell (el creador” dels replicants) a Roy Batty, un dels “Nexus-6” de Blade Runner:

la llum que brilla amb el doble d’intensitat dura la meitat de temps. I tu has brillat amb molta intensitat”.

 

 

 

Anuncis

8 comentaris

  1. L’autor ha eliminat aquest comentari.

  2. L’autor ha eliminat aquest comentari.

  3. L’autor ha eliminat aquest comentari.

  4. L’autor ha eliminat aquest comentari.

  5. Gràcies Josep, per aquest comentari emocionant i emocionat. La música, amb tot el seu misteri, cala fons als cors, i cada cop que escoltem aquelles cançons que realment ens han arribat molt endins, ja que formen part de la banda sonora de la nostra vida, rememorem tot allò que ens ha marcat i ha estat de veritat important i determinant per cadascú de nosaltres.
    Gràcies un altre cop i benvingut a aquest blog, que necessita de sensibilitats com la teva.

  6. Recordo perfectament l’impacte que ens va causar escoltar “A Santa Compaña” al Josep “Sirera” al Ramon “Alferez” –amb melena- i a un servidor un diumenge al migdia fent un Martini darrera l’altre al pub “Astròlic” d’Anglesola. Incrèduls, no ens acabàvem de creure tanta transgressió d’una tacada: una portada del disc (al seu temps molt important com ja s’ha dit en aquest blog) amb uns personatges amb indumentàries ben estrafolàries, cançons entenedores (almenys pel que fa a la lletra) amb lletres divertides les unes i malaltisses les altres amb un ritme embogit i trepidant.

    Continuant amb aquest record, anys després el pub va canviar de mans i els seus propietaris amargats de la vida van decidir calar foc al local per cobrar l’assegurança. Al següent propietari, el Pep, li vaig preguntar per la sort dels discos durant l’incendi, i em diu: Estan gairebé tots cremats! Jo ja hi he fet una tria dels que m’agraden i es poden aprofitar, si vols fes-hi un cop d’ull perquè dels que queden no en faré res, millor dit, els llençaré. En mirar-me’ls, vaig comprovar que, efectivament, n’hi havia molts d’irrecuperables però entre ells hi havia dos joies intactes (de fet, són els únics que em vaig endur) “A Santa Compaña” i “Devocionario”.

    Actualment, els guardo en el meu estant d’LPs com una relíquia i com un record d’aquells temps i, en concret, d’aquell migdia inoblidable que vam passar rient tot escoltant al Coppini i companyia.

    A banda de l’alt contingut simbòlic de la banda en un determinat moment espai-temps, musicalment parlant, els “Golpes Bajos” són un producte de mestissatge en el que es mesclen (crec jo) el folklore gallec amb tot el seu simbolisme i melancolia i ritmes tropicals d’arrels africanes (Personalment, poques vegades he vist imprimir un ritme tant viu en la música popular…). A més d’incursions o excursions en altres registres.

    Ara, com bé diu el Jordi, tant els títols com la temàtica de les seves cançons tenen plena vigència. De fet, han passat els anys i les seves consignes encara perduren. Alguns clàssics, tot i minoritaris, mai moriran… ja que parlen del que sentim al llarg dels temps.

    Jordi, gràcies per oferir-nos un espai on poder deixar volar la imaginació en format musical (probablement la forma expressiva més complexa però a la vegada més complerta).

    Salut !

    Josep

  7. Dient quelcom semblant al Tyrell, però d’una altra forma, el Paco “Segarra” deia “Nací estrella pero moriré estrellado” (per desgràcia així va ser).

    Que dir dels Golpes Bajos… un grup que amb els seus ritmes i, sobretot, lletres va fer versemblants els pensaments de molts joves que estàvem en un clar fora de joc (socialment parlant).

    Del 1984 ençà han passat 28 anys i, evidentment, aquell no és aquest temps. Temps de transició i de trencament amb l’establert. En definitiva, temps d’obertura i enaltiment de la llibertat, tant individual com col·lectiva, després d’anys de repressió.

    Als pobles aquesta eclosió va transcorre d’una forma més lenta que als nuclis urbans però també ens defensàvem, eh! això si, els defensors de l’alternativa lliberal, que lluitàvem a contracorrent, ens trobàvem en una clara minoria. La qual cosa, ens feia encara més difícil la defensa i manteniment de les nostres conviccions (no per això, menys poderoses…)

    En aquest context no es fa difícil entendre que escoltar personal com els “Golpes Bajos” era tot un revulsiu i una font inesgotable d’inspiració. Les lletres del Coppini et feien sentir acompanyat en la teva pròpia singularitat. Hi havia gent, com tu, que enaltien les seves fòbies i manies amb veu alta i, per postres, de forma harmònicament musicada.

    Que bé sonaven estrofes, com ara: “Tengo moscas pequeñas, tengo moscas grandes ¿y que? Las guardo escondidas ¿que se imaginan en casa?” “No se ama a los sumisos simplemente se les quiere” “Fiesta de los maniquies, no los toques por favor!” “ No mires a los ojos de la gente, me dan miedo, siempre mienten” “Entable amistad con fantasmas y visiones, bañado en terror, a los pobres de espiritu” o bé “que hombre me sentia cuando a ti te acompañaba! Tu lo eras todo, yo no era nada” de la Cena Recalentada que ens proposa el Jordi.

    Amb el fons, jo diria, que espiritual que et transmetien aquestes cançons qualsevol no anava pel món mostrant la seva idiosincràsia més visceral o sincera. Llavors hom es podia passejar pel carrer fent valer la seva condició d’alternatiu en un món majoritàriament conservador sense por a que li diguessin “tot el del món” ja que tenies gent com el Coppini al teu costat que, tot i estar com una regadora, feien valer la seva condició d’abanderats de la llibertat d’expressió, encara que aquesta fos en nom de l’esquizofrènia més lacerant. Que bonic !! *

    * També vàlid per la “movida madrileña” i tots els grups emergents de províncies.

  8. Hola de nou,

    “La música i el temps” podria ser un bon títol per un assaig filosòfic ( per exemple, Schopenhauer de nivell avançat, d’aquells que no s’entén res de res).

    És un fet força curiós com la música ajuda als desmemoriats (amb els que mi compto…) a recordar certes situacions del passat. Alguns cops recordant fidelment tot el succeït però molts altres (la majoria) recordant el que vam sentir tot escoltant una determinada música. I és en el “món sensible” per citar un terme platonià, en el que es mouen millor els efectes que adquirim metre escoltem música. Per què ens emocionà tant sinó tornar ha escoltar una cançó que ens va colpir en el passat? No serà per què aquesta ens afecta en un altre pla de la nostra consciència?

    Els grecs atribuïen caràcters màgics a la música. Per a ells el cosmos era una escala musical en el que existia un macrocosmos (o univers major) i un microcosmos (univers menor o de l’home) tots dos regits pels mateixos principis i proporcions. L’harmonia simbolitzava l’ordre universal que unia tots els nivells del cosmos (o sigui, posava ordre dins el desgavell): els quatre elements bàsics (terra, aigua, foc i aire), la forma mes elevada de la vida (l’home! Que avui no sé si ho dirien…) i l’estructura de l’univers (els planetes, el sol i la lluna).

    Queda clar doncs, que la música està en un altre nivell al que tenim accés tan sols en part. Que bo que seria plenament, no? Seria la hòstia… però calla, que igual ens transfigurem i passem a l’altra banda. Tants anys preguntant-nos que hi ha després de la mort i resulta que continuarem escoltant música (la celestial, eh! No els Rollings Stones) per sempre més.

    Salut!

    Josep

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s