5 “Refugees”

(Peter Hammill)VDGG-The Least

VAN DER GRAAF GENERATOR

“The Least We Can Do Is Wave to Each Other”

1970

 

 

 

Busco entre els llibres de la meva biblioteca… ha de ser en un llibre important… efectivament, dins a “Sobre héroes y tumbas”, de Ernesto Sábato hi ha el preuat tresor. Es tracta d’un petit retall de diari on surt la ressenya del concert que Peter Hammill va fer a la sala Cibeles de Barcelona el dia 11 de novembre de 1986, i al que un servidor va tindre l’honor d’assistir. Un tros de paper molt petit per a un artista tant gran.

I és que parlar de Van der Graaf Generator és, basicament, parlar de Peter Hammill (Londres, 1948), cantant i líder del grup, i compositor de gairebé tots els temes. Van der graaf és com una mena de maquinària perfectament greixada posada al servei del talen d´en Peter Hammill. La seva carrera va compaginant treballs en solitari amb altres realitzats junt amb la banda. Estem davant un gran poeta, sovint obscur i turmentat, preocupat, sobretot, per la incomunicació humana. Musicalment, té una gran capacitat d’unificar text i música.

El concert al que faig esment, segurament hagi estat el millor al que he assistit. Sala Cibeles, de Barcelona. Local petit, ple d’incondicionals que escoltem cada tema amb devoció. Comunió total entre intèrpret i públic. Peter Hammill sol, alternan guitarra acústica i piano, interpretant lo bo i millor del seu repertori. Després d’uns quants bisos, la darrera cançó. Aquesta “Refugees” que el Peter interpreta entre llàgrimes, amb una emoció que em va marcar per sempre. Inoblidable.

Refuguiats

El Nord era un lloc fred fa anys:
el gel tancava els cors de la gent i els envellia.
El Sud era l’origen de terres agradables, però seques:
vaig recorre les profunditats de les aigües i exercità  la ment.

L’Est era l’albada, naixent sota el sol daurat:
els vents arribaven suaus, uns quants caps es feien un
a l’estiu, encara que els agosters se’n reien…
vivíem en pau, contents.

Caminàvem junts, a vegades agafats de la mà,
entre les primes línies que separaven el mar de l’arena;
sonrèiem amb gran pau,
començavem a percebre que podiam ser lliures,
i llavors ens vam traslladar a l’Oest.

L’Oest és on tots els dies acabaran algun dia;
on els colors canvien de gris a or,
i pots estar amb els amics.
I la llum espellofa els núvols daurats:
el Oest és Mike i Susie,
l’Oest ´es on estimo.

Allí passarem els darrers dies de la nostra vida…
explicarem les mateixes històries de sempre: bé, al menys ho intentarem.
A l’Oest, amb el somriure al rostre, hi anirem;
oh! sí, i les nostres disculpes a aquells que mai coneixeran el Camí…

Som refugiats, deixant endarrere la vida que vam conèixer i estimar…
res que fer ni dir, cap lloc on quedar-nos; ara estem sols.
Som refugiats, portant tot lo que tenim en sacs,
lligats amb un cordill…
res que pensar, no importa, però serem feliços sols.

L’Oest és Mike i Susie;
l’Oest és Mike i Susie;
l’Oest és on estimo,
l’Oest és la llar dels refugiats.

En aquesta ocasió incloc dues versions. La primera, enregistrada en directe. La segona és la que apareix en el seu àlbum en estudi. Totes dues molt recomanables.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s